Torna La Trucada, el podcast de reflexions telefòniques, amb una conversa amb Layla Martínez sobre les utopies:
Disponible a: Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube
Torna La Trucada, el podcast de reflexions telefòniques, amb una conversa amb Layla Martínez sobre les utopies:
Disponible a: Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube
Miguel Mellino (Buenos Aires, 1967) és professor d’estudis postcolonials a la Universitat de Nàpols-L’Oriental. Al llibre Gobernar la crisis de los refugiados (Traficantes de Sueños, 2021), aquest antropòleg analitza l’ús polític del racisme i de les migracions a Europa per part dels nous moviments d’extrema dreta –però també d’altres espais polítics, com el centreesquerra– a l’hora de fer front tant a la crisi econòmica del 2008 com a l’anomenada “crisi de les refugiades” del 2015. En aquest assaig, Mellino planteja l’antiracisme com una lluita transversal, però per fer realitat els seus objectius posa deures als moviments d’esquerres blancs europeus.
A pesar de conocida desde hace años en la lucha de los pueblos indígenas en México, María de Jesús Patricio, Marichuy (Tuxpán, México, 1963), alcanzó fama internacional en 2017 cuando apareció como la apuesta del Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) para las elecciones presidenciales mexicanas. Marichuy era la vocera, la portavoz, de una iniciativa que buscaba “volver a sacudir México” como lo hizo el levantamiento zapatista en 1994.
Después de la precandidatura de Marichuy, que no consiguió los apoyos necesarios para llegar a las elecciones, pero sí tejer alianzas a lo largo y ancho de México, la nueva sacudida del zapatismo pasa por Europa. En julio desembarcó en Vigo un primer escuadrón que buscaba abrir camino a la Gira por la Vida, que ahora cuenta con 28 grupos de zapatistas recorriendo el continente para compartir experiencias con colectivos europeos. Además, la gira incluye una delegación del Congreso Nacional Indígena (CNI), de la que forma parte Marichuy.
Virginia Eubanks (Estats Units, 1972) és una politòloga que porta anys estudiant les noves tecnologies, però confessa que és una excusa per parlar sobre les desigualtats que hi ha a la nostra societat. Al seu darrer llibre, La automatización de la desigualdad: Herramientas de tecnología avanzada para supervisar y castigar a los pobres (Capitán Swing, 2021), aborda els efectes de tres eines tecnològiques diferents sobre les vides de les persones pobres en tres punts dels Estats Units. Actualment també és editora d’una sèrie de reportatges de The Guardian sobre l’automatització de les cures.
En Març Llinàs (Palma, 1994) és guionista, humorista i formador en matèria de gènere. Acostuma a explicar de seguida que és trans, i el febrer del 2020 va començar un podcast en què durant un any va narrar mes rere mes les seves experiències i reflexions després d’haver començat a prendre hormones, Mòbil, cartera, claus, “l’únic podcast on la veu del presentador canvia a cada episodi”. Actualment fa una secció setmanal a Els experts d’iCat, i en aquesta entrevista parla amb Mèdia.cat sobre la representació de la realitat trans als mitjans de comunicació i als productes audiovisuals.
Després d’escriure Habitar la trinxera, que parlava en gran mesura dels moviments previs a la creació de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, tenia ganes de poder parlar una mica més de la pròpia plataforma i el seu funcionament. Aquesta idea va anar prenent forma fins que es va convertir en el projecte de La PAH: Manual de uso. Aprendizajes para la acción colectiva a partir de la lucha por el derecho a la vivienda, que hem presentat avui.
La Fundació Rosa Luxemburg ha fet possible aquest projecte, que em va permetre parlar amb una cinquantena d’activistes de diferents PAHs de l’Estat per intentar recollir alguns dels aprenentatges de 12 anys d’història de la plataforma i presentar-los de forma que puguin ser útils per qui vulgui apostar per l’acció col·lectiva.
El llibre es pot descarregar en castellà i en anglès al web de la Fundació Rosa Luxemburg. Us deixo a continuació el text de la introducció.
Aquí podeu veure l’acte de presentació del llibre a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, amb membres de diferents PAHs i d’altres col·lectius pel dret a l’habitatge de Barcelona:
El Pau Faus i la PAH de Barcelona van fer un vídeo que acompanya el llibre per parlar sobre com són les assemblees de benvinguda a la plataforma, un element que ajuda a entendre molt del funcionament de la PAH:
Podeu llegir la introducció a continuació:
Durant la tercera i la quarta temporada d’Oh My Goig! La sèrie (una producció de Camille Zonca per Betevé) vaig ser guionista de no-ficció, recollint els debats del grup de joves (el comitè de joves expertes) que assessoren la creació del guió. A la cinquena temporada, però, han anat més enllà i, a més de l’assessorament, han fet un podcast en què parlaven sobre alguns dels temes principals de cada capítol amb alguna convidada. La meva feina aquest cop ha estat acompanyar les joves del comitè en aquest procés, i aquest ha estat el resultat:
La lluita contra la pandèmia de la covid-19 al Brasil està lluny d’albirar una llum al final del túnel, amb resultats que no fan més que empitjorar. El Govern negacionista de Jair Bolsonaro rema en direcció contrària a les solucions, i plou sobre mullat; els sectors més vulnerabilitzats de la societat ja eren els que més patien les polítiques d’extrema dreta del president elegit el 2018, i ara són també els qui més pateixen les conseqüències d’aquesta pandèmia.
Tercer capítol de Gat per Llebre, un projecte de Mèdia.cat en què m’encarrego de la coordinació i el guió d’aquesta sèrie de vídeos presentats per l’Alaaddine Azzouzi. En aquest tercer Gat per Llebre reflexionem sobre com els mitjans tracten la protesta. Indaguem en quins són els esquemes mentals que fem servir els i les periodistes per pensar sobre les protestes, perquè parlem d’unes coses i no d’altres, i a què anomenem violència.
Hi ha gent que admires sense haver arribat a conèixer. Això passa sovint, perquè llegim el que van deixar escrit, o el que han escrit altres sobre aquestes persones, o mirem pel·lícules que ens parlen de la seva vida. A vegades, però, admirem persones que no hem conegut però que tampoc apareixen als llibres d’història ni tenen cap biopic. Les admirem perquè altres persones que coneixem ens han transmès el seu amor.
Jo, si m’emociono algun cop quan sento a parlar de l’Emília Llorca, que no vaig tenir la sort de conèixer, és sobretot per la Gala Pin, perquè sempre troba una ocasió per traslladar quina era la forma de fer política de l’Emília —i provar d’encomanar-la. Aquest dimecres, 14 d’abril, li han dedicat un carrer a l’Emília a la Barceloneta, que fa cantonada amb el carrer dels Pescadors, on va viure i va fer viure el barri. Aquí podeu veure l’acte.
Una de les ocasions en què més me’n va parlar la Gala va ser quan la vaig entrevistar per escriure Habitar la trinxera, i ho vaig recollir en un capítol titulat justament amb un lema de l’Emília: “El barri s’ha de defensar”. La Gala parla de la importància de les relacions teixides entre generacions, entre diferents tradicions i bagatges polítics, i des de la generositat. A la inauguració del carrer ha recordat que l’Emília deia que calia ajudar a tothom perquè “un vecino es un vecino; no hay que juzgar”.
A continuació trobareu el fragment del llibre en què es parla d’aquestes relacions teixides al voltant del carrer dels Pescadors, amb l’energia de l’Emília Llorca. Les declaracions de l’Emília que vaig recollir al llibre provenen d’una publicació d’homenatge que van fer el 2010 la Mª del Pino Suárez Ruiz i la Lía Rojas Marcos i que podeu trobar aquí.
Fragment d’Habitar la trinxera:
29 de setembre del 1990 És el dia de Sant Miquel, patró del barri de la Barceloneta, i s’hi celebra la Festa Major. El carrer dels Pescadors ha decidit recuperar la tradició i engalanar-se. Ho fa, sobretot, gràcies a l’impuls d’una de les veïnes, l’Emília Llorca, que comença a moure els fils i enredar les senyores del carrer on havia nascut i vivia. La Barceloneta és un barri popular, de famílies obreres i pescadores, i hi predominen els anomenats «quarts de casa».
Al segle XIX la industrialització va portar moltes famílies a Barcelona, i els propietaris de les cases unifamiliars del barri van veure una oportunitat si les dividien en quatre per fer-hi cabre quatre famílies on abans en vivia una. El resultat van ser pisos d’entre 28 i 35 m2 compartits per famílies senceres. En un barri així, es fa inevitable fer vida al carrer, i això ho dinamitzaven les dones del carrer dels Pescadors. Amb la creació de la comissió de festes van començar a estar tot el dia fent activitats al carrer: quan no era per preparar la festa, era per finançar-la, venent loteria o un pastís els diumenges.
«La festa no és protagonisme, és molta feina voluntària. Ens passem el dia bruts, pelant patates, parant taules, pendents de la llum, del so…, però com que t’agrada fer-ho, no importa, és el que busques», assegurava l’Emília en una entrevista el 2009, pocs mesos abans de perdre la vida en un accident de cotxe. Les impulsores de la festa s’enfundaven un davantal, que era la marca de la casa, i s’encarregaven que tot funcionés. En els primers anys hi havia tanta implicació que els veïns aprofitaven la festa per repintar les façanes de tot el carrer.