Categories
Anàlisi Publicacions

Trencadissa, pernils robats i el problema de fer bola dels conflictes

Conflictes com els que han tingut lloc aquesta Mercè, i sobretot la de l’any passat, segurament tinguin a veure amb molts malestars. Com assenyala Douglas McLeod en un article sobre la cobertura de protestes: “Cremar un cotxe de policia pot no semblar comprensible quan es veu fora d’un context més ampli. La violència és el resultat de la frustració que prové de sentir-se ignorat. Prové de problemes persistents com el racisme, la desigualtat i el tracte injust”.

Mentre ens deixem emportar per segons quines espirals informatives, estem deixant altres temes de banda. Fishman, al seu estudi sobre l’onada de crims contra la gent gran, constata que el tipus d’incidents a què els i les periodistes tenen accés de forma constant i diària estan relacionats amb “delictes de carrer”, però no hi ha una autoritat que proveeixi informació diària sobre infrahabitatge, malnutrició o corrupció política. I això té conseqüències, conclou: “Si rebessin la mateixa publicitat massiva que les onades de crims, canviarien la noció predominant de ‘crim seriós’ a la nostra societat”. I potser podríem posar menys el focus en la trencadissa i més en les múltiples desigualtats i violències que travessen tantes vides.

Anàlisi sobre la cobertura dels incidents al carrer durant les festes de la Mercè a Mèdia.cat.

Categories
Anàlisi Publicacions

Anar a l’arrel per combatre el terror

En l’assassinat homòfob de Samuel Luiz, al periodisme no li correspon jutjar, però sí posar el focus en les estructures que sostenen i perpetuen les violències en la nostra societat. Posar l’accent en les causes profundes de les violències potser ens ajuda a reconèixer-nos com a subjectes de dret, i no viure amb por als espais que també són nostres.

Pensar que l’homofòbia és una violència que es pateix només pel fet de ser homosexual és ignorar una part del problema. La norma cisheterosexual va molt més enllà d’amb qui et fiques al llit. Per viure segons la norma, també has d’expressar el teu gènere d’una manera determinada, i no n’hi ha prou a ser un home o una dona segons t’ho hagin assignat en néixer; cal ser un home “masculí” o una dona “femenina”. Ser marica no és ficar-se al llit amb altres homes, perquè a molts, als patis de les escoles, ens deien mariques molt abans que tinguéssim consciència de què és el sexe.

Potser els assassins del Samuel no havien sortit amb l’objectiu d’apallissar homosexuals. Potser l’haurien pres amb qualsevol. Però el fet és que a la nostra societat hi ha cossos que són més vulnerables a la violència. Els “mascles alfa” saben molt bé que la poden prendre contra els cossos mariques; se senten forts i legitimats per fer-ho. I això, qui hagi sigut marica al pati d’una escola també ho deu saber. Com més t’allunyes de l’ideal d’home blanc, cisheterosexual, de classe alta i amb capacitats normatives, més estàs exposat o exposada a la violència.

Anàlisi sobre el tractament de l’assassinat de Samuel Luiz Muñiz a l’Anuari Mèdia.cat

Categories
Anàlisi Publicacions

Que ve el llop! L’alarma per la desinformació i el dividend del mentider

Una reflexió sobre les conseqüències de la pèrdua de confiança en tot allò que llegim i veiem als mitjans de comunicació, publicada al blog CCCB Lab.

Hi ha un conte tradicional que parla d’un jove pastor que, per riure, enganya la gent del seu poble cridant que ve el llop. La moral de la història és que el pastor perd la credibilitat i, quan ve de veritat, ningú acudeix a ajudar-lo i el llop ataca les seves ovelles. Potser és un exemple clàssic de «fake news», tot i que les conseqüències de la desinformació en els nostres temps tenen poc a veure amb que surti perdent el mentider.

El terme «fake news», tot i que s’havia fet servir abans, es posa de moda després de les eleccions presidencials del 2016 als Estats Units. Amb la voluntat de cercar explicacions a la victòria de Donald Trump, moltes veus assenyalen la difusió de «notícies falses» a través de les xarxes socials. El terme es va disparar a les cerques de Google entre aquelles eleccions i el febrer del 2017. Va arribar a nous cims al gener del 2018, quan Trump va presentar els seus Fake News Awards contra els mitjans que no li eren afins, a l’octubre del mateix any, amb l’èxit de Jair Bolsonaro a les eleccions brasileres, i finalment el març del 2020 enmig de la pandèmia de la covid-19.

Les «fake news» s’han convertit en tema predominant sobre política i sobre comunicació, fins al punt d’esdevenir un pànic moral, segons planteja Matt Carlson. Un pànic moral, diu Carlson seguint Stanley Cohen, té lloc quan una condició, episodi, persona o grups de persones passen a ser definits com una amenaça als valors i interessos de la societat. Aquesta amenaces poden ser reals o no, però el que interessa als dos investigadors és com es construeix el pànic al seu voltant.

També es pot llegir en castellà i en anglès.

Categories
Anàlisi

El lloguer que ve

Les persones que vivim de lloguer a Catalunya hem patit un cop dur aquesta setmana amb la suspensió dels articles de la llei 11/2020 que regulen els preus del lloguer. Tot i l’alarma generada pels sectors rendistes, la llei no només ha servit per baixar els preus de lloguers, sinó que no ha tingut impactes negatius en l’oferta; de fet es van llogar més pisos el 2021 que el 2019. La mesura era imprescindible, sobretot si tenim en compte que, ja abans de la pandèmia, les llars llogateres de l’àrea metropolitana de Barcelona havien de dedicar més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer. El Tribunal Constitucional, però, ha optat per anul·lar-la amb arguments competencials.

Ara bé, lluny de ser una gran derrota —i tot i que les conseqüències immediates poden ser molt negatives per moltes persones—, la resolució del Tribunal Constitucional no és més que un escull en un camí que sembla no tenir marxa enrere.

El 2010 una Plataforma d’Afectades per la Hipoteca que només tenia un any de vida va presentar una proposta de llei per fer front a la crisi hipotecària i l’escalada de desnonaments arreu de l’Estat. El procés perquè la llei arribés al Congrés va ser llarg, però quan hi va arribar el 2013, havia arreplegat el suport de 90% de la població, inimaginable quan van començar. Tot i això, el Congrés, amb majoria absoluta del PP, no la va aprovar.

Nous consensos

Aquella era una proposta de mínims que, ja ho deien les seves impulsores, no solucionaria el problema de l’habitatge. Només serviria per parar el cop dels desnonaments. El que plantejava era 1) regular la dació en pagament perquè qui entregués casa seva al banc ja no tingués més deute, 2) suspendre els desnonaments de persones sense alternativa habitacional, i 3) que poguessin seguir vivint a casa seva pagant un lloguer social.

Regular els preus dels lloguers, però, tot i que segurament semblava una bona mesura per qui impulsava la llei, quedava lluny d’allò que creien que podien aconseguir o que podien defensar com una mesura de «mínims». Allò que considerem de mínims no és necessàriament el que és imprescindible per garantir una vida digna, sinó que és fruit d’allò que, com a societat, consensuem que podem o no podem tolerar; que requereix una resposta política o que simplement provoca lamentacions. I aquests consensos, clar, són canviants.

El setembre del 2020, deu anys després d’aquella proposta de la PAH, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei impulsada pel Sindicat de Llogateres que promulgava allò que havia estat impensable: que el preu dels lloguers havia de tenir un topall per poder garantir el dret a l’habitatge. Aquesta setmana, tot i l’anul·lació, el Congrés dels Diputats ha admès a tràmit un projecte de llei que, tot i que amb molt menys impacte que la llei catalana, també inclouria mesures de regulació del preu dels lloguers. Ara caldrà veure si la tramitació parlamentària podrà superar les reticències del PSOE per fer-lo equivalent a la llei tombada.

Aquestes mesures no són fruit única i exclusivament de canvis en la relació de forces en els parlaments, sinó sobretot de canvis en el sentit comú, impulsats pels moviments pel dret a l’habitatge. Canvis que són lents, però també profunds.

Anades i tornades

Fa uns mesos vaig coincidir en un seminari sobre la història dels moviments per l’habitatge amb Manel Guàrdia i Manel Aisa. Tots dos parlaven sobre l’impacte de la vaga de lloguers impulsada pel sindicat de la construcció de la CNT el 1931, molt ben explicada per Aisa. Comentaven que, tot i la dura repressió contra els sindicalistes, la vaga va ser un èxit: el preu dels lloguers pràcticament no va pujar des del 1931 fins que el 1985 el ministre socialista Miguel Boyer va aprovar el decret que limitava la durada dels lloguers.

En aquell moment, amb l’expansió global del neoliberalisme i el procés d’integració d’Espanya a la Comunitat Europea i al seu model econòmic, el sentit comú avançava en un altra direcció. Molts moviments i organitzacions —veïnals, okupes, sindicalistes, altermundistes, …— van seguir resistint, i avui veiem com fructifica aquesta resistència, tot i que ho faci més lentament en l’àmbit legislatiu que en el social.

Potser amb la regulació dels lloguers ens trobem davant d’un de tants canvis legislatius que en un moment van semblar impossibles, però que canvien els paradigmes de quins drets i llibertats volem. Per posar un exemple molt prosaic, la prohibició de fumar en espais tancats era impensable fa no tant de temps, però com a societat vam entendre que no era una qüestió de llibertat individual, i que hem de tenir la llibertat de no respirar fum de tabac. En aquesta línia, imagino, anirà la regulació del vehicle privat a les nostres ciutats.

Un exemple més semblant a la qüestió del lloguer, però, el podem trobar en l’àmbit del treball. Ja fa temps que vam assumir que les relacions dels treballadors i treballadores amb els seus ocupadors no és un acord que prenen dues parts lliurement. Com menys recursos tinguis, menys lliure ets per triar una feina. Per això existeix un salari mínim, per posar un límit a l’explotació d’aquesta desigualtat.

En el cas de l’habitatge, com explica molt bé l’antropòloga Irene Sabaté al seu llibre Habitar tras el muro, també és fals que un contracte de lloguer sigui un acord lliure entre iguals, perquè és la porta d’accés a una necessitat bàsica. Així doncs, també seria necessari, per promoure els drets i les llibertats de les persones, posar límits a l’explotació en aquestes relacions desiguals. Amb una afectació molt petita pels rendistes, ens dóna molta més llibertat i seguretat a les persones llogateres.

Un món nou

La regulació dels lloguers, com la ILP impulsada en el seu moment per la PAH, no és una solució al problema de l’habitatge. Com tampoc el salari mínim és la resposta a les desigualtats econòmiques que existeixen en la nostra societat. Són mesures de mínims, de contenció, que posarien el límit d’allò que, com a societat, ens sembla intolerable. No són ni tan sols plantejaments anticapitalistes. Per això mateix, estic convençut que, més aviat que tard, si la gent se segueix organitzant per lluitar pel dret a l’habitatge, la regulació arribarà.

Ara bé, això queda molt lluny del món nou que, parafrasejant Durruti, portaven els vaguistes del 1931 al seu cor. Segurament no només perseguien tenir tenir lloguers justos, sinó que devien creure que la propietat és un robatori, i que un bé imprescindible per la vida, com és l’habitatge, no pot ser un bé de mercat. Això sembla estar més lluny de ser un consens a la nostra societat, però el sentit comú està sempre en moviment, i depèn de quanta gent s’organitzi, hi pensi, en parli i ho lluiti, pot estar, amb el temps, més a prop del que ens pensem.

Categories
Anàlisi

La Buenos Aires: El que importa no és de qui són les parets

El març del 2019 un grup de veïns i veïnes de Vallvidrera van ocupar la casa Buenos Aires, un edifici propietat d’una congregació religiosa, els Pares Paüls, que portava set anys vuit i pel qual s’estava negociant amb un fons d’inversió per la creació d’un hotel. En un barri com aquest, en què el veïnat compta amb molt pocs espais de trobada, la casa ocupada ha esdevingut un motor per la vida comunitària al barri.

La setmana passada l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la seva intenció d’expropiar la casa per fer-hi un equipament per gent gran, pisos dotacionals. Això pot respondre al problema de l’elitització del barri i a la preservació del patrimoni, però per si sol no garanteix la continuïtat del projecte comunitari que s’hi ha estat fent durant l’últim any. Que l’edifici passi a ser de titularitat pública i es converteixi en un equipament en principi el posa a servei del barri, però no garanteix que segueixi fent una funció comunitària.

Aquesta situació planteja una disjuntiva en què s’han trobat moltes iniciatives socials quan entren en contacte amb l’administració: la disjuntiva entre allò comú o comunitari i allò públic, o com a mínim si entenem allò públic com allò que pertany a l’administració.

Justament a l’Ajuntament de Barcelona hi ha gent plantejant que allò públic no és només allò que pertany a l’administració, de titularitat pública, sinó que és allò comú. En aquesta línia, fa tres anys l’Ajuntament va encarregar un marc conceptual sobre els comuns urbans a les cooperatives La Hidra, Ekona i Col·lectiu Ronda, i allà definien els béns comuns com una relació social en tres eixos: comunitats organitzades entorn de recursos compartits (en el cas de la Buenos Aires, un edifici) segons formes democràtiques de governança.

D’entrada cal dir que un recurs compartit no té res a veure amb ser-ne propietari. En aquest cas s’ha accedit a aquest recurs a través de l’ocupació, i per això mateix segueixen pendents d’una ordre de desallotjament. Però el cas és que a través d’aquest procés s’ha convertit la casa en un bé comú i en un espai de dinamització comunitària.

El que explica la gent de la casa és que justament a Vallvidrera els espais de trobada són un recurs molt escàs, que fins i tot falten bancs on poder-te apalancar una tarda quan surts de l’institut si ets un adolescent. Quan obres un espai com aquest, es generen coses inesperades, com per exemple que els i les joves del barri s’hi comencen a trobar perquè sí, perquè és un espai on poden passar l’estona tranquils, i d’aquesta relació n’acabi sortint un casal de joves que enriqueix la vida social de Vallvidrera.

Però això no només passa en una casa ocupada. Quan van inaugurar la biblioteca de la Trinitat Vella-José Barbero, per exemple, es va omplir de joves, no perquè hi anessin a llegir, sinó per passar l’estona, perquè no disposaven d’altres espais al barri. En el cas d’una biblioteca, que hi anessin joves a passar l’estona va ser disruptiu —i a més fins i tot deien que anaven «a liar-la»—, però en comptes de fer-los fora i imposar el silenci que s’espera d’una biblioteca van intentar generar aliances, que es van convertir en tallers de rap i de twerking però també de poesia.

Al llibre Gestió comunitària i transformació social, Oriol Barba i Anna Subirats plantegen que el que és important no és de qui són les parets, sinó què s’hi fa. En el cas de la Buenos Aires, quan s’hagi expropiat, les parets —l’edifici— seran de l’administració, i per tant es pot seguir considerant un recurs compartit. Però si pensem en els tres criteris per definir un bé comú i l’important és seguir garantint els altres dos: que hi hagi una comunitat organitzada i una democràcia interna.

Difícilment algú posarà en dubte la necessitat d’equipaments residencials per la gent gran, i més després de l’horror que hem vist durant aquesta pandèmia, però estem acostumats a què les residències —o els pisos assistits, que seria aquest cas— siguin espais més aviat tancats. El repte serà mantenir la vitalitat que ha tingut la casa com a dinamitzadora del barri en aquest any i escaig.

Acollir-hi gent gran no vol dir que s’hagi de tancar a la comunitat, sinó que potser és una oportunitat per pensar models més permeables. Igual que una biblioteca pot ser un motor comunitari, també ho podria ser un equipament per la gent gran. Seria enriquidor per tothom que hi poguessin conviure el casal de joves, la cooperativa d’alimentació ecològica o el grup de pilates. Aquest serà el repte després de l’expropiació, que també és un procés llarg. Mentrestant la gent que ha obert la casa intentarà seguir resistint i creant comunitat com fins davant l’amenaça de desallotjament.


Si us interessa la qüestió dels espais, la seva gestió i l’acció comunitària, hi ha molta gent a Barcelona que hi pensa. Vaig aprendre molt d’elles escrivint Retrats de la Barcelona comunitària i en el capítol «El problema de les parets» trobareu algunes de les seves reflexions i experiències. Es pot descarregar gratuïtament aquí.

Aquest post és fruit d’uns apunts per una intervenció al programa Planta baixa de TV3. Es pot recuperar aquí a partir de 1:40:00.