Hi ha gent que admires sense haver arribat a conèixer. Això passa sovint, perquè llegim el que van deixar escrit, o el que han escrit altres sobre aquestes persones, o mirem pel·lícules que ens parlen de la seva vida. A vegades, però, admirem persones que no hem conegut però que tampoc apareixen als llibres d’història ni tenen cap biopic. Les admirem perquè altres persones que coneixem ens han transmès el seu amor.
Jo, si m’emociono algun cop quan sento a parlar de l’Emília Llorca, que no vaig tenir la sort de conèixer, és sobretot per la Gala Pin, perquè sempre troba una ocasió per traslladar quina era la forma de fer política de l’Emília —i provar d’encomanar-la. Aquest dimecres, 14 d’abril, li han dedicat un carrer a l’Emília a la Barceloneta, que fa cantonada amb el carrer dels Pescadors, on va viure i va fer viure el barri. Aquí podeu veure l’acte.
Una de les ocasions en què més me’n va parlar la Gala va ser quan la vaig entrevistar per escriure Habitar la trinxera, i ho vaig recollir en un capítol titulat justament amb un lema de l’Emília: “El barri s’ha de defensar”. La Gala parla de la importància de les relacions teixides entre generacions, entre diferents tradicions i bagatges polítics, i des de la generositat. A la inauguració del carrer ha recordat que l’Emília deia que calia ajudar a tothom perquè “un vecino es un vecino; no hay que juzgar”.
A continuació trobareu el fragment del llibre en què es parla d’aquestes relacions teixides al voltant del carrer dels Pescadors, amb l’energia de l’Emília Llorca. Les declaracions de l’Emília que vaig recollir al llibre provenen d’una publicació d’homenatge que van fer el 2010 la Mª del Pino Suárez Ruiz i la Lía Rojas Marcos i que podeu trobar aquí.
Fragment d’Habitar la trinxera:
Pescadors
29 de setembre del 1990 És el dia de Sant Miquel, patró del barri de la Barceloneta, i s’hi celebra la Festa Major. El carrer dels Pescadors ha decidit recuperar la tradició i engalanar-se. Ho fa, sobretot, gràcies a l’impuls d’una de les veïnes, l’Emília Llorca, que comença a moure els fils i enredar les senyores del carrer on havia nascut i vivia. La Barceloneta és un barri popular, de famílies obreres i pescadores, i hi predominen els anomenats «quarts de casa».
Al segle XIX la industrialització va portar moltes famílies a Barcelona, i els propietaris de les cases unifamiliars del barri van veure una oportunitat si les dividien en quatre per fer-hi cabre quatre famílies on abans en vivia una. El resultat van ser pisos d’entre 28 i 35 m2 compartits per famílies senceres. En un barri així, es fa inevitable fer vida al carrer, i això ho dinamitzaven les dones del carrer dels Pescadors. Amb la creació de la comissió de festes van començar a estar tot el dia fent activitats al carrer: quan no era per preparar la festa, era per finançar-la, venent loteria o un pastís els diumenges.
«La festa no és protagonisme, és molta feina voluntària. Ens passem el dia bruts, pelant patates, parant taules, pendents de la llum, del so…, però com que t’agrada fer-ho, no importa, és el que busques», assegurava l’Emília en una entrevista el 2009, pocs mesos abans de perdre la vida en un accident de cotxe. Les impulsores de la festa s’enfundaven un davantal, que era la marca de la casa, i s’encarregaven que tot funcionés. En els primers anys hi havia tanta implicació que els veïns aprofitaven la festa per repintar les façanes de tot el carrer.
