Categories
Converses Publicacions

El Megáfono: Barrios vs. Turismo

Amb la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca hem posat en marxa un podcast, El Megáfono, que vol ser un espai per compartir experiències amb altres lluites socials, a on la PAH convida activistes d’altres moviments per xerrar una estona sobre la seva lluita i sobre com es relaciona amb la lluita per l’habitatge o els reptes que té la pròpia plataforma.

En el capítol pilot, Barrios vs Turismo, el convidat és Daniel Pardo, de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), i vam parlar sobre el turisme massiu afecta els nostres barris, sobre a què es refereixen amb «decreixement turístic» i de quines aliances hi ha entre la lluita contra la turistificació i la lluita pel dret a l’habitatge.

Podeu seguir El Megáfono descarregant l’app de la Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona, i també a Spotify.


P.D.: A la conversa esmento breument coses que havíem parlat amb Daniel en una entrevista sobre la pandèmia, és aquesta que vam fer en el marc de Memòries de la pandèmia:

Categories
Publicacions

Los inquilinos de Nueva York impulsan una regulación de los alquileres para acabar con los desahucios “informales”

Durant el viatge per presentar La PAH: Manual de uso als Estats Units vam conèixer diverses persones implicades en la lluita pel dret a l’habitatge a la ciutat de Nova York, que en aquell moment estaven totalment immerses en la campanya per tirar endavant la llei de Good Cause Eviction (explicada per Jeff Seal en un vídeo magistral i divertit), que buscava evitar els desnonaments sense «causa justificada». A partir de les persones amb qui vaig entrar en contacte en aquell moment, vaig escriure un reportatge sobre el tema per elDiario.es.

Manifestarse ante la sede del gobierno del estado de Nueva York no es tarea fácil. Mientras la mayor parte de la población del estado se encuentra en la ciudad del mismo nombre, el Capitolio y la sede del gobierno se encuentran en Albany, a unos 240 quilómetros de la Gran Manzana. A pesar de eso, centenares de personas se desplazaron hasta ahí el pasado 17 de mayo desde varios puntos del estado para reclamar a sus representantes que voten a favor de la ley de regulación de alquileres que plantea la plataforma Housing Justice for All (Justicia Habitacional para Todos y Todas), la ley del “desahucio con causa justificada”. Este martes un grupo de activistas irrumpió en la cámara para exigir una respuesta al problema de la vivienda antes que se acabe el periodo legislativo este jueves. Según algunas encuestas, la propuesta cuenta con el apoyo del 69% de los votantes del estado, pero el liderazgo del partido Demócrata no tiene previsto aprobar el texto presentado por su senadora Julia Salazar.

En ambas ocasiones, ahí estaba Andrea Shapiro, del Met Council on Housing, una entidad que trabaja para organizar y acompañar inquilinos en distintos puntos de la ciudad, y junto con otras organizaciones —la mayoría de carácter más local, de barrio—, forman parte de la plataforma Housing Justice for All. Desde Nueva York, celebra el éxito de la manifestación del pasado 17 en Albany, la más importante que han organizado desde el inicio de la pandemia, asegura. “Había gente que vino desde las principales ciudades del estado y eso que, por ejemplo, Buffalo está a seis horas de la capital; es increíble poder contar con gente dispuesta a tomar un bus a las cuatro de la mañana para ir a protestar”, celebra.

Reportatge complet a elDiario.es.

Categories
Publicacions

‘Cities After…’: Lessons for Collective Action from La PAH’s Fight for Housing Rights

Durant el viatge de presentació de La PAH: Manual de uso als Estats Units, vam gravar un capítol especial del podcast Cities after… a la New School amb el professor Miguel Robles-Durán. Hi vam participar la Maka Suárez, la Delia Ccerare, el Santi Mas de Xaxàs i jo mateix.

Podeu escoltar el podcast a continuació i també al web de Democracy at Work i a les plataformes de podcast.

Categories
Publicacions

Irene Sabaté i l’habitatge

Disponible a: Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Categories
Converses

Aprenent amb la PAH a Filadèlfia

La llibreria Making Worlds de Filadèlfia ens va convidar a presentar La PAH: Manual de uso a tres activista de la PAH de Barcelona i a mi. L’acte va quedar enregistrat al canal de l’editorial Common Notions:

Categories
Anàlisi

El lloguer que ve

Les persones que vivim de lloguer a Catalunya hem patit un cop dur aquesta setmana amb la suspensió dels articles de la llei 11/2020 que regulen els preus del lloguer. Tot i l’alarma generada pels sectors rendistes, la llei no només ha servit per baixar els preus de lloguers, sinó que no ha tingut impactes negatius en l’oferta; de fet es van llogar més pisos el 2021 que el 2019. La mesura era imprescindible, sobretot si tenim en compte que, ja abans de la pandèmia, les llars llogateres de l’àrea metropolitana de Barcelona havien de dedicar més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer. El Tribunal Constitucional, però, ha optat per anul·lar-la amb arguments competencials.

Ara bé, lluny de ser una gran derrota —i tot i que les conseqüències immediates poden ser molt negatives per moltes persones—, la resolució del Tribunal Constitucional no és més que un escull en un camí que sembla no tenir marxa enrere.

El 2010 una Plataforma d’Afectades per la Hipoteca que només tenia un any de vida va presentar una proposta de llei per fer front a la crisi hipotecària i l’escalada de desnonaments arreu de l’Estat. El procés perquè la llei arribés al Congrés va ser llarg, però quan hi va arribar el 2013, havia arreplegat el suport de 90% de la població, inimaginable quan van començar. Tot i això, el Congrés, amb majoria absoluta del PP, no la va aprovar.

Nous consensos

Aquella era una proposta de mínims que, ja ho deien les seves impulsores, no solucionaria el problema de l’habitatge. Només serviria per parar el cop dels desnonaments. El que plantejava era 1) regular la dació en pagament perquè qui entregués casa seva al banc ja no tingués més deute, 2) suspendre els desnonaments de persones sense alternativa habitacional, i 3) que poguessin seguir vivint a casa seva pagant un lloguer social.

Regular els preus dels lloguers, però, tot i que segurament semblava una bona mesura per qui impulsava la llei, quedava lluny d’allò que creien que podien aconseguir o que podien defensar com una mesura de «mínims». Allò que considerem de mínims no és necessàriament el que és imprescindible per garantir una vida digna, sinó que és fruit d’allò que, com a societat, consensuem que podem o no podem tolerar; que requereix una resposta política o que simplement provoca lamentacions. I aquests consensos, clar, són canviants.

El setembre del 2020, deu anys després d’aquella proposta de la PAH, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei impulsada pel Sindicat de Llogateres que promulgava allò que havia estat impensable: que el preu dels lloguers havia de tenir un topall per poder garantir el dret a l’habitatge. Aquesta setmana, tot i l’anul·lació, el Congrés dels Diputats ha admès a tràmit un projecte de llei que, tot i que amb molt menys impacte que la llei catalana, també inclouria mesures de regulació del preu dels lloguers. Ara caldrà veure si la tramitació parlamentària podrà superar les reticències del PSOE per fer-lo equivalent a la llei tombada.

Aquestes mesures no són fruit única i exclusivament de canvis en la relació de forces en els parlaments, sinó sobretot de canvis en el sentit comú, impulsats pels moviments pel dret a l’habitatge. Canvis que són lents, però també profunds.

Anades i tornades

Fa uns mesos vaig coincidir en un seminari sobre la història dels moviments per l’habitatge amb Manel Guàrdia i Manel Aisa. Tots dos parlaven sobre l’impacte de la vaga de lloguers impulsada pel sindicat de la construcció de la CNT el 1931, molt ben explicada per Aisa. Comentaven que, tot i la dura repressió contra els sindicalistes, la vaga va ser un èxit: el preu dels lloguers pràcticament no va pujar des del 1931 fins que el 1985 el ministre socialista Miguel Boyer va aprovar el decret que limitava la durada dels lloguers.

En aquell moment, amb l’expansió global del neoliberalisme i el procés d’integració d’Espanya a la Comunitat Europea i al seu model econòmic, el sentit comú avançava en un altra direcció. Molts moviments i organitzacions —veïnals, okupes, sindicalistes, altermundistes, …— van seguir resistint, i avui veiem com fructifica aquesta resistència, tot i que ho faci més lentament en l’àmbit legislatiu que en el social.

Potser amb la regulació dels lloguers ens trobem davant d’un de tants canvis legislatius que en un moment van semblar impossibles, però que canvien els paradigmes de quins drets i llibertats volem. Per posar un exemple molt prosaic, la prohibició de fumar en espais tancats era impensable fa no tant de temps, però com a societat vam entendre que no era una qüestió de llibertat individual, i que hem de tenir la llibertat de no respirar fum de tabac. En aquesta línia, imagino, anirà la regulació del vehicle privat a les nostres ciutats.

Un exemple més semblant a la qüestió del lloguer, però, el podem trobar en l’àmbit del treball. Ja fa temps que vam assumir que les relacions dels treballadors i treballadores amb els seus ocupadors no és un acord que prenen dues parts lliurement. Com menys recursos tinguis, menys lliure ets per triar una feina. Per això existeix un salari mínim, per posar un límit a l’explotació d’aquesta desigualtat.

En el cas de l’habitatge, com explica molt bé l’antropòloga Irene Sabaté al seu llibre Habitar tras el muro, també és fals que un contracte de lloguer sigui un acord lliure entre iguals, perquè és la porta d’accés a una necessitat bàsica. Així doncs, també seria necessari, per promoure els drets i les llibertats de les persones, posar límits a l’explotació en aquestes relacions desiguals. Amb una afectació molt petita pels rendistes, ens dóna molta més llibertat i seguretat a les persones llogateres.

Un món nou

La regulació dels lloguers, com la ILP impulsada en el seu moment per la PAH, no és una solució al problema de l’habitatge. Com tampoc el salari mínim és la resposta a les desigualtats econòmiques que existeixen en la nostra societat. Són mesures de mínims, de contenció, que posarien el límit d’allò que, com a societat, ens sembla intolerable. No són ni tan sols plantejaments anticapitalistes. Per això mateix, estic convençut que, més aviat que tard, si la gent se segueix organitzant per lluitar pel dret a l’habitatge, la regulació arribarà.

Ara bé, això queda molt lluny del món nou que, parafrasejant Durruti, portaven els vaguistes del 1931 al seu cor. Segurament no només perseguien tenir tenir lloguers justos, sinó que devien creure que la propietat és un robatori, i que un bé imprescindible per la vida, com és l’habitatge, no pot ser un bé de mercat. Això sembla estar més lluny de ser un consens a la nostra societat, però el sentit comú està sempre en moviment, i depèn de quanta gent s’organitzi, hi pensi, en parli i ho lluiti, pot estar, amb el temps, més a prop del que ens pensem.

Categories
Publicacions

La PAH: Manual de uso

Després d’escriure Habitar la trinxera, que parlava en gran mesura dels moviments previs a la creació de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, tenia ganes de poder parlar una mica més de la pròpia plataforma i el seu funcionament. Aquesta idea va anar prenent forma fins que es va convertir en el projecte de La PAH: Manual de uso. Aprendizajes para la acción colectiva a partir de la lucha por el derecho a la vivienda, que hem presentat avui.

La Fundació Rosa Luxemburg ha fet possible aquest projecte, que em va permetre parlar amb una cinquantena d’activistes de diferents PAHs de l’Estat per intentar recollir alguns dels aprenentatges de 12 anys d’història de la plataforma i presentar-los de forma que puguin ser útils per qui vulgui apostar per l’acció col·lectiva.

El llibre es pot descarregar en castellà i en anglès al web de la Fundació Rosa Luxemburg. Us deixo a continuació el text de la introducció.

Aquí podeu veure l’acte de presentació del llibre a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, amb membres de diferents PAHs i d’altres col·lectius pel dret a l’habitatge de Barcelona:

El Pau Faus i la PAH de Barcelona van fer un vídeo que acompanya el llibre per parlar sobre com són les assemblees de benvinguda a la plataforma, un element que ajuda a entendre molt del funcionament de la PAH:

Podeu llegir la introducció a continuació:

Categories
Publicacions

Nkosikhona Swartbooi: «La ciutat es preocupa que la gent arribi d’hora a la feina, però no de quan arribaran a casa»

Nkosikhona Swartbooi | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

Tot i que hagin passat vint-i-set anys de la instauració de la democràcia, bona part de la població de Sud-àfrica encara viu les conseqüències de l’apartheid, i l’accés a l’habitatge i el dret a la ciutat són un dels terrenys en què això és més evident. Nkosikhona Swartbooi, activista i dinamitzador comunitari, lluita contra el llegat espacial de l’apartheid a Ciutat del Cap, perquè encara avui veu que el color de pell de la gent és més fosc com més s’allunya del centre de la ciutat. Per això va ser un dels impulsors de Reclaim the City (RTC), un moviment que treballa per deixar enrere la segregació i respondre als problemes d’accés a l’habitatge de la població més pobra. Aquesta conversa comença al final del 2019, en una trobada del projecte Organising Cities, i continua en videotrucades a l’inici del 2021, mentre treballa amb la seva comunitat per resoldre els problemes derivats de la pandèmia de la COVID-19.

Entrevista a Nkosikhona Swaartboi al blog del CCCB Lab.

Categories
Crònica

Proximitat social

El dijous passat, dia 18, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va convocar per primer cop a aturar un desnonament des de la declaració d’estat d’alarma per la pandèmia de la covid-19, al barri de Collblanc a l’Hospitalet. Avançant pel carrer Mas se sentia molt xivarri —micros, megàfons i càntics—, però això és habitual en les accions de la PAH. La sorpresa va ser arribar a la cantonada del carrer Llobregat, on viuen la Liliana i la seva família, i veure la gentada.

La Delia, que és de les veteranes de la PAH de Barcelona, comentava que feia molts anys que no veia un desnonament amb tanta gent. A diferència d’aquells anys després del 15-M quan els desnonaments eren punt de trobada de moltes indignacions, ara hi ha molts col·lectius a més de la PAH —llavors també n’hi havia alguns, xarxes de suport mutu i assemblees de barri— aturant desnonaments en diversos llocs alhora. El dijous en canvi, era el desnonament, i hi va anar gent de molts col·lectius en defensa de l’habitatge.

A mi també m’hi va portar el que tenia de significatiu el dia. Com que a primera hora del matí plovia, mentre pensava en com arribar caminant sota la pluja del Raval a Collblanc —amb això del virus evitem els transports col·lectius—, vaig pensar en el primer escrache, que va ser un dia significatiu per la PAH passat per aigua, però al final va sortir al sol.

Va sortir el sol i no van fer fora de casa la Liliana i la seva família. Van aplaçar el desnonament al setembre, i pel que deien, és molt més temps que els aplaçaments habituals a l’Hospitalet, que acostumen a ser d’una setmana per l’altra. Va ser un matí bonic. Una de les principals pors del moviment era que, sortint del confinament, la gent no estigués disposada a posar el cos per aturar els desnonaments com feia des de fa anys. No només hi segueixen estant disposada, sinó que en té moltes ganes.

Al vespre, però, la Sònia va fer un tuit amb les fotos que havia fet per eldiario.es i algú li responia que calia no oblidar les mascaretes. Les indicacions de la convocatòria eren clares: mascareta i distància. A l’hora de la veritat, la distància era difícil.

El 2 d’abril, en una conversa amb la Lucía Delgado per la revista Deriva, ens explicava com vivien el confinament des de la PAH de Barcelona, amb els grups de Telegram bullint: «Som humans, som passionals i ens agrada relacionar-nos, i és important. Nosaltres, a més, a les nostres assemblees som molt de tocar-nos, llavors imagina’t! Que no ens puguem tocar, això és una bogeria, i llavors hi ha un munt d’emoticones, de vídeos…». Seria possible aturar desnonaments, o encara més, seria possible la PAH, sense aquesta proximitat?

Setmanes més tard, vaig moderar una altra conversa virtual, en aquest cas organitzada per Energies Comunitàries amb algunes de les protagonistes de Retrats de la Barcelona comunitària. L’Amparo Iturriaga, de l’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes, estava molt enfadada perquè les acabaven d’informar que encara no podrien utilitzar els locals on fan els tallers de costura, cuina i bricolatge del projecte Més amb menys. Els tallers van néixer com una excusa per fer xarxa i salut al barri i són, diu l’Amparo, «projectes d’acompanyament, d’estar en contacte amb la gent», i reprendre’ls és fonamental perquè la gent recuperi l’autoestima.

«En els equipaments no només es fa gimnàstica o s’aprèn anglès, es fa molt més que això, és una qüestió de relacionar-nos, compartir, ajudar-nos, en definitiva, de no sentir-nos soles, de sentir que som importants per algú i ens tenen en compte, i haurem de batallar per això», diu l’Amparo. Justament la Delia, que davant l’èxit de convocatòria recordava desnonament d’anys enrere, em deia unes setmanes abans que «la cosa més bona que té la PAH és la proximitat, el valorar una persona com a tal, amb totes les seves coses, perquè som molt diferents».

Diu l’Amparo que passen coses molt estranyes quan pots anar a un bar, a la platja o a un centre comercial però no als tallers del Més amb menys. El Sindicat de Llogateres es planteja el mateix. Després d’una primera assemblea presencial —aquesta sí passada per aigua— a la plaça de Catalunya, ara es troben a Sant Antoni, però sota estricta vigilància policial.

El Nacho Quadras, de Ràdio Nikosia, deia en el debat d’Energies Comunitàries que el confinament el reafirma en la necessitat del contacte amb la gent i el poder fer el que coses que ens realitzin. «Molts de nosaltres emmalaltim perquè ens ha faltat això», assegura ell, que forma part d’aquesta associació formada per persones que viuen o han viscut amb un patiment mental. «Salut és trobar-se l’un amb l’altre i realitzar-se com a persona Això és salut».

Ara que es reivindica la importància de la distància física —i se’n diu distància social—, aturar el desnonament de la Liliana va ser una explosió de proximitat social. I no hem de negar la necessitat de protegir-nos i protegir la gent que ens envolta davant el virus, però no pot ser renunciant a aquesta proximitat. El repte, com em comenta la Brigitte Vasallo, que aquests dies treballa el tema, és «com recuperem la trobada física fent que sigui un espai de seguretat per tothom, que és un tema que sempre sobrevola, però especialment en aquests moments».

Deia el Nacho que aquesta pandèmia ha fet més evident com els valors del neoliberalisme i de l’individualisme són insostenibles. Però per construir un món millor, un món en què valgui la pena viure, només ho podrem fer des de la proximitat social. Amb molta gent aplegada en una cantonada de Collblanc perquè la Liliana i els seus fills no es quedin al carrer. Junta i amb l’alegria i l’energia de la Najat i la Malika, que no deixaven anar ni el micro ni el ritme, per cantar sobre allò que no s’entén: «gent sense casa, i cases sense gent».


P.D.: Buscant l’enllaç he vist que el Pere, amb un dels seus cartells en dinA4, és el protagonista d’una de les fotos que va fer la Carmen Secanella del primer escrache. Aquests dies està ingressat a l’espera d’una operació, però això no li impedeix seguir donant guerra amb un full de paper, i des del Lokal ens van informant sobre el seu estat de salut. Això, a distància, també és proximitat social.

Categories
Crònica

Bienvenida virtual a la PAH: asamblea por videoconferencia

El passat 20 d’abril, després de cinc setmanes sense celebrar la seva assemblea de benvinguda setmanal, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Barcelona va començar a fer-ho online i en vaig escriure aquesta crònica, que al seu torn s’ha passat sis setmanes al calaix.

Antes de empezar, Dani está algo preocupado por la posibilidad de hacer una asamblea online. Han optado por Jitsi, que es una plataforma a la que se puede acceder sin necesidad de registro, pero le preocupa que con mucha gente sea un caos, por cosas tan simples como que la gente no silencie sus micros y se haga imposible escuchar.

A las 17:30 la gente empieza a conectarse. «Hay alguien viendo una película», dice una y se ríen por el ruído. Lo que más se repite al principio es el «¿qué tal estás?» con cada nueva incorporación. Coinciden en que hay que dejar unos minutos para que la gente se salude.

Las habituales suelen encontrarse cada semana en las asambleas —y más de una vez, porque también tienen comisiones, acciones o desahucios que parar— y han tardado varias semanas en recuperar este espacio que desde hace once años sólo se para en agosto, cuando paran también los juzgados y por tanto los desahucios. Ahora también están parados los plazos judiciales, y mientras dure el estado de alarma no habrá desahucios, pero sí hay una preocupación creciente.

Las distintas dificultades van asomando entre los saludos. «En el apartamento en qué nos realojaron tenemos una señal de cobertura super débil, así que si pongo la cámara no escucho el audio», dice una activista. También preocupaciones más mundanas. Otra responde al «cómo estás» señalando sus raíces: «con el pelo ya negro». Ríen y coinciden que mejor no hablar de pelos.

Otras cosas no varían tanto en relación a las asambleas habituales: la gran mayoría de asistentes son mujeres. También se ven, en las pequeñas ventanas que abre la pantalla a las casas de cada una, como corren niños y niñas y se suben al regazo de sus madres y abuelas. Cuando se encuentran en el local de la PAH hay menos regazos ocupados porque algunas de las criaturas se pasan la asamblea en el «ChiquiPAH», el espacio que tienen preparado para que se entretengan. También hay peques que se estrenan a distancia en la asamblea: «Primero de todo os quiero presentar a mi bebé, que vino al mundo en medio de todo esto», señala antes de intervenir una madre que está preocupada porque se le acaba la prórroga que le dio el banco y no tiene respuesta.

La asamblea empieza con las cuestiones técnicas. Dani le recuerda a todo el mundo que mantenga los micros apagados y explica cómo pedir turno. Explica que esta asamblea es una prueba para ver cómo seguir trabajando, sobretodo para dar respuestas a las demandas que han ido llegando por mail o teléfono. «Pero la PAH no hemos parado estos días, las comisiones de trabajo siguen a tope y nos hemos centrado en hacer documentos útiles sobre las medidas aprobadas para hacer frente a la Covid, que están en la web», señala.

Sonia es la encargada de explicar qué es la PAH, «un movimiento ciudadano, un grupo de gente que se ha organizado para luchar por el derecho a la vivienda», explica como suele hacerlo en el local que tienen en Hostafrancs. «Empezó con el tema de la crisis hipotecaria, pero hemos visto que el tipo de afectado ha ido cambiando mucho, gente con alquileres, gente que se ha visto abocada a ocupar una vivienda porque las administraciones no daban respuesta… Aquí tratamos todos los casos». En algún momento de la explicación se interrumpe —«para mi esto es un poco nuevo, también, eh…»—, pero anima la gente de la plataforma a seguir luchando y «no bajar la guardia» en este contexto.

A quien se acerca —virtualmente— por primera vez, les cuenta que ella también llegó a la PAH como afectada, y que ahora ya no están solas. Sonia supo de la existencia de la plataforma a través de los medios y se acercó a una de sus asambleas en busca de respuestas. «En el momento en que cruzas el umbral de la puerta… Bueno —se interrumpe—, ahora estamos online es distinto, pero notas un calor humano increíble». También lanza la habitual advertencia, que tienen colgado en la puerta del local al que no pueden ir: «Esto no es una asesoría. Esto no es llegar, soltar el expediente y cualquiera de nosotras lo gestiona. No. Todo el conocimiento que tiene la PAH lo que hace es transmitirlo a las afectadas para hacer que cada una seamos la mejor abogada del mundo».

En la pantalla llena de ventanas indiscretas se ve de todo: algunas caras —en un momento incluso la de un perro— demasiado cerca de la cámara, gente tomando notas sobre cómo utilizar las nuevas medidas aprobadas en materia de vivienda, algunas personas que se mueven por su casa, otras que tienen la cámara fija pero se van moviendo —delante de una, con la que se conectan juntas dos afectada, llegan a haber hasta cuatro personas distintas—, y también una que fuma. «No se puede fumar en la PAH», le escriben en broma por el chat de Jitsi. Por más que estén en sus casas, parece que la gente o disimula o sigue cumpliendo la norma; hasta pasadas dos horas de asamblea no se ve a otra persona con un cigarrillo. Durante casi tres horas, la asistencia oscila entre 30 y 43 personas.

En algunas comisiones de la PAH han dedicado mucho tiempo en las últimas semanas a preparar guías sobre cómo utilizar las nuevas medidas legislativas aprobadas por el gobierno como respuesta a la crisis del coronavirus. «Se ha vendido la moto de que hay una moratoria de desahucios durante seis meses pero no es bien bien así», dice Josep, e insiste varias veces en que todo se explica en más detalle en los documentos que han publicado en la web.

«Lo que se ha aprobado es sólo dirigido a alquileres y sólo para la gente que se entiende que está en situación de vulnerabilidad económica, pero es una nueva situación de vulnerabilidad. Son solo para esa gente que se le han reducido los ingresos a raíz de la situación actual», señala. Sin embargo, también recuerda que los plazos judiciales están parados, así que «quien tiene un desahucio establecido antes de la crisis no tiene que sufrir hasta que se levante el estado de alarma».

La gente, sin embargo, sigue angustiada. La primera intervención es de alguien que se presenta como nueva en la asamblea, pero dice que en realidad conoce la PAH desde hace tiempo y en 2015 ya había estado en su anterior local. «He ido muy poco pero he ido siguiendo y apoyando, sobretodo siguiendo los documentos de la web», señala. Pensaba ir al banco, porque está negociando soluciones para su casa, pero cuando se enteró de la asamblea virtual decidió que era mejor acudir y que la visita al banco podía esperar. La dinámica es la habitual: después de que ella exponga su caso, personas que han salido de situaciones similares a la suya le cuentan cómo lo hicieron o cómo lo podría hacer.

El siguiente también es reincidente: «Yo estuve con vosotros en los inicios, gracias a la PAH conseguí la dación en pago, y hoy quería preguntaros por el tema del alquiler». Otra está preocupada porque sigue en su piso después de que se le haya acabado el contrato de alquiler, pero antes del estado de alarma ya se dictó una sentencia en su contra, a la que ha recurrido. En su caso de nada le sirven las medidas aprobadas por la crisis de la covid, pero tampoco tendrá una fecha de desahucio mientras no se reanuden los plazos judiciales. «Y recuerda, y eso vale para toda la asamblea, que además de las medidas por la covid tenéis la ley 24/2015, que obliga a grandes propietarios a realojar a familias ante un desahucio», apunta Josep en referencia a la ley que el Parlament aprobó a propuesta de la PAH.

Una intervención, en tono angustiado, se ve interrumpida por otra voz. «¡Dile hola a Santi!». Se hace el silencio hasta que alguien interviene: «Estamos en asamblea…». «Perdona, Dani, que ha apretado el niño», se disculpa antes de volver a silenciar el teléfono. De vez en cuando se van colando ruidos de fondo —nada como lo que podía temer Dani—, pero la asamblea sigue su curso.

Un afectado interviene porque no tiene respuestas satisfactorias de su banco y no sabe qué hacer. Otra porque le dieron un plazo de tres meses para salir del piso de una entidad bancaria que se vio obligada a ocupar, y ahora a falta de un mes no tiene respuestas. «¿Si no me contestan qué hago?», pregunta. «Lo que decimos siempre en la PAH, antes de que te digan que sí te van a decir mil no’s. Tienes que decir que quieres la dación en pago y un alquiler social, y decirles que no te vas a rendir, que estás con la PAH y que si hace falta vas a salir en medios diciendo la mierda de hipoteca que te han hecho», le responde Sonia al primero, aunque vale para los dos casos. A la segunda Lucía le repite: «Seguir insistiendo. En otro momento lo que hubiéramos hecho es ocupar las oficinas de CaixaBank y ahora tenemos que pensar cómo hacemos esto a distancia… Tenemos que darle a la cabecita nuevas maneras para seguir metiendo presión a los bancos y a los fondos de inversión».

Otra persona que participa por primera vez cuenta que preveía empezar un trabajo que se ha visto parado por la crisis de la covid, así que no tiene ingresos para pagar el alquiler pero no cumple los requisitos de las nuevas medidas del gobierno porque tampoco tenía ingresos antes de la declaración del estado de alarma. A su pareja, que sí ingresaba, se le han reducido drásticamente, pero no sabe si puede hacer algo porque no es titular del contrato de alquiler. «Nosotros hemos estudiado a fondo como se ha hecho la ley pero su aplicación práctica no la hemos podido ver todavía», señala Josep, así que propone ir viendo cómo se resuelven otros casos e intentar negociar con la propietaria.

Lucía, que es la que tiene más años de asambleas de la PAH a sus espaldas, recuerda que la dinámica es la misma de las asambleas presenciales: «la idea es poder encontrarnos cada lunes aquí, y la idea es que los pasos que vayáis dando durante la semana nos los podáis ir comentando, y dentro de lo posible que no os desconectéis, porque es una manera de ir acompañando y que no os sintáis solas. Y justamente vuestra experiencia es super importante para las próximas personas que vendrán».

A Dani se le han pasado rápido los nervios por si iría bien o no la asamblea. Como en el contexto de conexiones virtuales imperante en estos días siempre falla algo, la última intervención en la asamblea se queda a medias. La persona que había pedido turno se desconecta justo cuando empieza a hablar. «Se habrá quedado sin batería», especulan algunas tras un momento de silencio. Hay una pequeña espera y no se reincorpora, pero es una habitual y confían en poder responderle en otro momento, o el próximo lunes. «No estáis solas, que la PAH aunque no podamos estar presencialmente los lunes, vamos a seguir ahí», anima Dani. La gente se va despidiendo y alguien grita un «¡Sí se puede!». Cuando ya casi todo el mundo se ha desconectado, una persona le pregunta a otra una última duda sobre su caso y se quedan hablando como podría pasar mientras se recogen las sillas en el local de Hostafrancs. La conclusión, sin embargo, es que lo mejor será plantearlo en la asamblea de la semana que viene para intentar encontrar respuesta entre todas.