Les persones que vivim de lloguer a Catalunya hem patit un cop dur aquesta setmana amb la suspensió dels articles de la llei 11/2020 que regulen els preus del lloguer. Tot i l’alarma generada pels sectors rendistes, la llei no només ha servit per baixar els preus de lloguers, sinó que no ha tingut impactes negatius en l’oferta; de fet es van llogar més pisos el 2021 que el 2019. La mesura era imprescindible, sobretot si tenim en compte que, ja abans de la pandèmia, les llars llogateres de l’àrea metropolitana de Barcelona havien de dedicar més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer. El Tribunal Constitucional, però, ha optat per anul·lar-la amb arguments competencials.
Ara bé, lluny de ser una gran derrota —i tot i que les conseqüències immediates poden ser molt negatives per moltes persones—, la resolució del Tribunal Constitucional no és més que un escull en un camí que sembla no tenir marxa enrere.
El 2010 una Plataforma d’Afectades per la Hipoteca que només tenia un any de vida va presentar una proposta de llei per fer front a la crisi hipotecària i l’escalada de desnonaments arreu de l’Estat. El procés perquè la llei arribés al Congrés va ser llarg, però quan hi va arribar el 2013, havia arreplegat el suport de 90% de la població, inimaginable quan van començar. Tot i això, el Congrés, amb majoria absoluta del PP, no la va aprovar.
Nous consensos
Aquella era una proposta de mínims que, ja ho deien les seves impulsores, no solucionaria el problema de l’habitatge. Només serviria per parar el cop dels desnonaments. El que plantejava era 1) regular la dació en pagament perquè qui entregués casa seva al banc ja no tingués més deute, 2) suspendre els desnonaments de persones sense alternativa habitacional, i 3) que poguessin seguir vivint a casa seva pagant un lloguer social.
Regular els preus dels lloguers, però, tot i que segurament semblava una bona mesura per qui impulsava la llei, quedava lluny d’allò que creien que podien aconseguir o que podien defensar com una mesura de «mínims». Allò que considerem de mínims no és necessàriament el que és imprescindible per garantir una vida digna, sinó que és fruit d’allò que, com a societat, consensuem que podem o no podem tolerar; que requereix una resposta política o que simplement provoca lamentacions. I aquests consensos, clar, són canviants.
El setembre del 2020, deu anys després d’aquella proposta de la PAH, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei impulsada pel Sindicat de Llogateres que promulgava allò que havia estat impensable: que el preu dels lloguers havia de tenir un topall per poder garantir el dret a l’habitatge. Aquesta setmana, tot i l’anul·lació, el Congrés dels Diputats ha admès a tràmit un projecte de llei que, tot i que amb molt menys impacte que la llei catalana, també inclouria mesures de regulació del preu dels lloguers. Ara caldrà veure si la tramitació parlamentària podrà superar les reticències del PSOE per fer-lo equivalent a la llei tombada.
Aquestes mesures no són fruit única i exclusivament de canvis en la relació de forces en els parlaments, sinó sobretot de canvis en el sentit comú, impulsats pels moviments pel dret a l’habitatge. Canvis que són lents, però també profunds.
Anades i tornades
Fa uns mesos vaig coincidir en un seminari sobre la història dels moviments per l’habitatge amb Manel Guàrdia i Manel Aisa. Tots dos parlaven sobre l’impacte de la vaga de lloguers impulsada pel sindicat de la construcció de la CNT el 1931, molt ben explicada per Aisa. Comentaven que, tot i la dura repressió contra els sindicalistes, la vaga va ser un èxit: el preu dels lloguers pràcticament no va pujar des del 1931 fins que el 1985 el ministre socialista Miguel Boyer va aprovar el decret que limitava la durada dels lloguers.
En aquell moment, amb l’expansió global del neoliberalisme i el procés d’integració d’Espanya a la Comunitat Europea i al seu model econòmic, el sentit comú avançava en un altra direcció. Molts moviments i organitzacions —veïnals, okupes, sindicalistes, altermundistes, …— van seguir resistint, i avui veiem com fructifica aquesta resistència, tot i que ho faci més lentament en l’àmbit legislatiu que en el social.
Potser amb la regulació dels lloguers ens trobem davant d’un de tants canvis legislatius que en un moment van semblar impossibles, però que canvien els paradigmes de quins drets i llibertats volem. Per posar un exemple molt prosaic, la prohibició de fumar en espais tancats era impensable fa no tant de temps, però com a societat vam entendre que no era una qüestió de llibertat individual, i que hem de tenir la llibertat de no respirar fum de tabac. En aquesta línia, imagino, anirà la regulació del vehicle privat a les nostres ciutats.
Un exemple més semblant a la qüestió del lloguer, però, el podem trobar en l’àmbit del treball. Ja fa temps que vam assumir que les relacions dels treballadors i treballadores amb els seus ocupadors no és un acord que prenen dues parts lliurement. Com menys recursos tinguis, menys lliure ets per triar una feina. Per això existeix un salari mínim, per posar un límit a l’explotació d’aquesta desigualtat.
En el cas de l’habitatge, com explica molt bé l’antropòloga Irene Sabaté al seu llibre Habitar tras el muro, també és fals que un contracte de lloguer sigui un acord lliure entre iguals, perquè és la porta d’accés a una necessitat bàsica. Així doncs, també seria necessari, per promoure els drets i les llibertats de les persones, posar límits a l’explotació en aquestes relacions desiguals. Amb una afectació molt petita pels rendistes, ens dóna molta més llibertat i seguretat a les persones llogateres.
Un món nou
La regulació dels lloguers, com la ILP impulsada en el seu moment per la PAH, no és una solució al problema de l’habitatge. Com tampoc el salari mínim és la resposta a les desigualtats econòmiques que existeixen en la nostra societat. Són mesures de mínims, de contenció, que posarien el límit d’allò que, com a societat, ens sembla intolerable. No són ni tan sols plantejaments anticapitalistes. Per això mateix, estic convençut que, més aviat que tard, si la gent se segueix organitzant per lluitar pel dret a l’habitatge, la regulació arribarà.
Ara bé, això queda molt lluny del món nou que, parafrasejant Durruti, portaven els vaguistes del 1931 al seu cor. Segurament no només perseguien tenir tenir lloguers justos, sinó que devien creure que la propietat és un robatori, i que un bé imprescindible per la vida, com és l’habitatge, no pot ser un bé de mercat. Això sembla estar més lluny de ser un consens a la nostra societat, però el sentit comú està sempre en moviment, i depèn de quanta gent s’organitzi, hi pensi, en parli i ho lluiti, pot estar, amb el temps, més a prop del que ens pensem.
