Categories
Crònica

Proximitat social

El dijous passat, dia 18, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va convocar per primer cop a aturar un desnonament des de la declaració d’estat d’alarma per la pandèmia de la covid-19, al barri de Collblanc a l’Hospitalet. Avançant pel carrer Mas se sentia molt xivarri —micros, megàfons i càntics—, però això és habitual en les accions de la PAH. La sorpresa va ser arribar a la cantonada del carrer Llobregat, on viuen la Liliana i la seva família, i veure la gentada.

La Delia, que és de les veteranes de la PAH de Barcelona, comentava que feia molts anys que no veia un desnonament amb tanta gent. A diferència d’aquells anys després del 15-M quan els desnonaments eren punt de trobada de moltes indignacions, ara hi ha molts col·lectius a més de la PAH —llavors també n’hi havia alguns, xarxes de suport mutu i assemblees de barri— aturant desnonaments en diversos llocs alhora. El dijous en canvi, era el desnonament, i hi va anar gent de molts col·lectius en defensa de l’habitatge.

A mi també m’hi va portar el que tenia de significatiu el dia. Com que a primera hora del matí plovia, mentre pensava en com arribar caminant sota la pluja del Raval a Collblanc —amb això del virus evitem els transports col·lectius—, vaig pensar en el primer escrache, que va ser un dia significatiu per la PAH passat per aigua, però al final va sortir al sol.

Va sortir el sol i no van fer fora de casa la Liliana i la seva família. Van aplaçar el desnonament al setembre, i pel que deien, és molt més temps que els aplaçaments habituals a l’Hospitalet, que acostumen a ser d’una setmana per l’altra. Va ser un matí bonic. Una de les principals pors del moviment era que, sortint del confinament, la gent no estigués disposada a posar el cos per aturar els desnonaments com feia des de fa anys. No només hi segueixen estant disposada, sinó que en té moltes ganes.

Al vespre, però, la Sònia va fer un tuit amb les fotos que havia fet per eldiario.es i algú li responia que calia no oblidar les mascaretes. Les indicacions de la convocatòria eren clares: mascareta i distància. A l’hora de la veritat, la distància era difícil.

El 2 d’abril, en una conversa amb la Lucía Delgado per la revista Deriva, ens explicava com vivien el confinament des de la PAH de Barcelona, amb els grups de Telegram bullint: «Som humans, som passionals i ens agrada relacionar-nos, i és important. Nosaltres, a més, a les nostres assemblees som molt de tocar-nos, llavors imagina’t! Que no ens puguem tocar, això és una bogeria, i llavors hi ha un munt d’emoticones, de vídeos…». Seria possible aturar desnonaments, o encara més, seria possible la PAH, sense aquesta proximitat?

Setmanes més tard, vaig moderar una altra conversa virtual, en aquest cas organitzada per Energies Comunitàries amb algunes de les protagonistes de Retrats de la Barcelona comunitària. L’Amparo Iturriaga, de l’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes, estava molt enfadada perquè les acabaven d’informar que encara no podrien utilitzar els locals on fan els tallers de costura, cuina i bricolatge del projecte Més amb menys. Els tallers van néixer com una excusa per fer xarxa i salut al barri i són, diu l’Amparo, «projectes d’acompanyament, d’estar en contacte amb la gent», i reprendre’ls és fonamental perquè la gent recuperi l’autoestima.

«En els equipaments no només es fa gimnàstica o s’aprèn anglès, es fa molt més que això, és una qüestió de relacionar-nos, compartir, ajudar-nos, en definitiva, de no sentir-nos soles, de sentir que som importants per algú i ens tenen en compte, i haurem de batallar per això», diu l’Amparo. Justament la Delia, que davant l’èxit de convocatòria recordava desnonament d’anys enrere, em deia unes setmanes abans que «la cosa més bona que té la PAH és la proximitat, el valorar una persona com a tal, amb totes les seves coses, perquè som molt diferents».

Diu l’Amparo que passen coses molt estranyes quan pots anar a un bar, a la platja o a un centre comercial però no als tallers del Més amb menys. El Sindicat de Llogateres es planteja el mateix. Després d’una primera assemblea presencial —aquesta sí passada per aigua— a la plaça de Catalunya, ara es troben a Sant Antoni, però sota estricta vigilància policial.

El Nacho Quadras, de Ràdio Nikosia, deia en el debat d’Energies Comunitàries que el confinament el reafirma en la necessitat del contacte amb la gent i el poder fer el que coses que ens realitzin. «Molts de nosaltres emmalaltim perquè ens ha faltat això», assegura ell, que forma part d’aquesta associació formada per persones que viuen o han viscut amb un patiment mental. «Salut és trobar-se l’un amb l’altre i realitzar-se com a persona Això és salut».

Ara que es reivindica la importància de la distància física —i se’n diu distància social—, aturar el desnonament de la Liliana va ser una explosió de proximitat social. I no hem de negar la necessitat de protegir-nos i protegir la gent que ens envolta davant el virus, però no pot ser renunciant a aquesta proximitat. El repte, com em comenta la Brigitte Vasallo, que aquests dies treballa el tema, és «com recuperem la trobada física fent que sigui un espai de seguretat per tothom, que és un tema que sempre sobrevola, però especialment en aquests moments».

Deia el Nacho que aquesta pandèmia ha fet més evident com els valors del neoliberalisme i de l’individualisme són insostenibles. Però per construir un món millor, un món en què valgui la pena viure, només ho podrem fer des de la proximitat social. Amb molta gent aplegada en una cantonada de Collblanc perquè la Liliana i els seus fills no es quedin al carrer. Junta i amb l’alegria i l’energia de la Najat i la Malika, que no deixaven anar ni el micro ni el ritme, per cantar sobre allò que no s’entén: «gent sense casa, i cases sense gent».


P.D.: Buscant l’enllaç he vist que el Pere, amb un dels seus cartells en dinA4, és el protagonista d’una de les fotos que va fer la Carmen Secanella del primer escrache. Aquests dies està ingressat a l’espera d’una operació, però això no li impedeix seguir donant guerra amb un full de paper, i des del Lokal ens van informant sobre el seu estat de salut. Això, a distància, també és proximitat social.

Categories
Crònica

Bienvenida virtual a la PAH: asamblea por videoconferencia

El passat 20 d’abril, després de cinc setmanes sense celebrar la seva assemblea de benvinguda setmanal, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Barcelona va començar a fer-ho online i en vaig escriure aquesta crònica, que al seu torn s’ha passat sis setmanes al calaix.

Antes de empezar, Dani está algo preocupado por la posibilidad de hacer una asamblea online. Han optado por Jitsi, que es una plataforma a la que se puede acceder sin necesidad de registro, pero le preocupa que con mucha gente sea un caos, por cosas tan simples como que la gente no silencie sus micros y se haga imposible escuchar.

A las 17:30 la gente empieza a conectarse. «Hay alguien viendo una película», dice una y se ríen por el ruído. Lo que más se repite al principio es el «¿qué tal estás?» con cada nueva incorporación. Coinciden en que hay que dejar unos minutos para que la gente se salude.

Las habituales suelen encontrarse cada semana en las asambleas —y más de una vez, porque también tienen comisiones, acciones o desahucios que parar— y han tardado varias semanas en recuperar este espacio que desde hace once años sólo se para en agosto, cuando paran también los juzgados y por tanto los desahucios. Ahora también están parados los plazos judiciales, y mientras dure el estado de alarma no habrá desahucios, pero sí hay una preocupación creciente.

Las distintas dificultades van asomando entre los saludos. «En el apartamento en qué nos realojaron tenemos una señal de cobertura super débil, así que si pongo la cámara no escucho el audio», dice una activista. También preocupaciones más mundanas. Otra responde al «cómo estás» señalando sus raíces: «con el pelo ya negro». Ríen y coinciden que mejor no hablar de pelos.

Otras cosas no varían tanto en relación a las asambleas habituales: la gran mayoría de asistentes son mujeres. También se ven, en las pequeñas ventanas que abre la pantalla a las casas de cada una, como corren niños y niñas y se suben al regazo de sus madres y abuelas. Cuando se encuentran en el local de la PAH hay menos regazos ocupados porque algunas de las criaturas se pasan la asamblea en el «ChiquiPAH», el espacio que tienen preparado para que se entretengan. También hay peques que se estrenan a distancia en la asamblea: «Primero de todo os quiero presentar a mi bebé, que vino al mundo en medio de todo esto», señala antes de intervenir una madre que está preocupada porque se le acaba la prórroga que le dio el banco y no tiene respuesta.

La asamblea empieza con las cuestiones técnicas. Dani le recuerda a todo el mundo que mantenga los micros apagados y explica cómo pedir turno. Explica que esta asamblea es una prueba para ver cómo seguir trabajando, sobretodo para dar respuestas a las demandas que han ido llegando por mail o teléfono. «Pero la PAH no hemos parado estos días, las comisiones de trabajo siguen a tope y nos hemos centrado en hacer documentos útiles sobre las medidas aprobadas para hacer frente a la Covid, que están en la web», señala.

Sonia es la encargada de explicar qué es la PAH, «un movimiento ciudadano, un grupo de gente que se ha organizado para luchar por el derecho a la vivienda», explica como suele hacerlo en el local que tienen en Hostafrancs. «Empezó con el tema de la crisis hipotecaria, pero hemos visto que el tipo de afectado ha ido cambiando mucho, gente con alquileres, gente que se ha visto abocada a ocupar una vivienda porque las administraciones no daban respuesta… Aquí tratamos todos los casos». En algún momento de la explicación se interrumpe —«para mi esto es un poco nuevo, también, eh…»—, pero anima la gente de la plataforma a seguir luchando y «no bajar la guardia» en este contexto.

A quien se acerca —virtualmente— por primera vez, les cuenta que ella también llegó a la PAH como afectada, y que ahora ya no están solas. Sonia supo de la existencia de la plataforma a través de los medios y se acercó a una de sus asambleas en busca de respuestas. «En el momento en que cruzas el umbral de la puerta… Bueno —se interrumpe—, ahora estamos online es distinto, pero notas un calor humano increíble». También lanza la habitual advertencia, que tienen colgado en la puerta del local al que no pueden ir: «Esto no es una asesoría. Esto no es llegar, soltar el expediente y cualquiera de nosotras lo gestiona. No. Todo el conocimiento que tiene la PAH lo que hace es transmitirlo a las afectadas para hacer que cada una seamos la mejor abogada del mundo».

En la pantalla llena de ventanas indiscretas se ve de todo: algunas caras —en un momento incluso la de un perro— demasiado cerca de la cámara, gente tomando notas sobre cómo utilizar las nuevas medidas aprobadas en materia de vivienda, algunas personas que se mueven por su casa, otras que tienen la cámara fija pero se van moviendo —delante de una, con la que se conectan juntas dos afectada, llegan a haber hasta cuatro personas distintas—, y también una que fuma. «No se puede fumar en la PAH», le escriben en broma por el chat de Jitsi. Por más que estén en sus casas, parece que la gente o disimula o sigue cumpliendo la norma; hasta pasadas dos horas de asamblea no se ve a otra persona con un cigarrillo. Durante casi tres horas, la asistencia oscila entre 30 y 43 personas.

En algunas comisiones de la PAH han dedicado mucho tiempo en las últimas semanas a preparar guías sobre cómo utilizar las nuevas medidas legislativas aprobadas por el gobierno como respuesta a la crisis del coronavirus. «Se ha vendido la moto de que hay una moratoria de desahucios durante seis meses pero no es bien bien así», dice Josep, e insiste varias veces en que todo se explica en más detalle en los documentos que han publicado en la web.

«Lo que se ha aprobado es sólo dirigido a alquileres y sólo para la gente que se entiende que está en situación de vulnerabilidad económica, pero es una nueva situación de vulnerabilidad. Son solo para esa gente que se le han reducido los ingresos a raíz de la situación actual», señala. Sin embargo, también recuerda que los plazos judiciales están parados, así que «quien tiene un desahucio establecido antes de la crisis no tiene que sufrir hasta que se levante el estado de alarma».

La gente, sin embargo, sigue angustiada. La primera intervención es de alguien que se presenta como nueva en la asamblea, pero dice que en realidad conoce la PAH desde hace tiempo y en 2015 ya había estado en su anterior local. «He ido muy poco pero he ido siguiendo y apoyando, sobretodo siguiendo los documentos de la web», señala. Pensaba ir al banco, porque está negociando soluciones para su casa, pero cuando se enteró de la asamblea virtual decidió que era mejor acudir y que la visita al banco podía esperar. La dinámica es la habitual: después de que ella exponga su caso, personas que han salido de situaciones similares a la suya le cuentan cómo lo hicieron o cómo lo podría hacer.

El siguiente también es reincidente: «Yo estuve con vosotros en los inicios, gracias a la PAH conseguí la dación en pago, y hoy quería preguntaros por el tema del alquiler». Otra está preocupada porque sigue en su piso después de que se le haya acabado el contrato de alquiler, pero antes del estado de alarma ya se dictó una sentencia en su contra, a la que ha recurrido. En su caso de nada le sirven las medidas aprobadas por la crisis de la covid, pero tampoco tendrá una fecha de desahucio mientras no se reanuden los plazos judiciales. «Y recuerda, y eso vale para toda la asamblea, que además de las medidas por la covid tenéis la ley 24/2015, que obliga a grandes propietarios a realojar a familias ante un desahucio», apunta Josep en referencia a la ley que el Parlament aprobó a propuesta de la PAH.

Una intervención, en tono angustiado, se ve interrumpida por otra voz. «¡Dile hola a Santi!». Se hace el silencio hasta que alguien interviene: «Estamos en asamblea…». «Perdona, Dani, que ha apretado el niño», se disculpa antes de volver a silenciar el teléfono. De vez en cuando se van colando ruidos de fondo —nada como lo que podía temer Dani—, pero la asamblea sigue su curso.

Un afectado interviene porque no tiene respuestas satisfactorias de su banco y no sabe qué hacer. Otra porque le dieron un plazo de tres meses para salir del piso de una entidad bancaria que se vio obligada a ocupar, y ahora a falta de un mes no tiene respuestas. «¿Si no me contestan qué hago?», pregunta. «Lo que decimos siempre en la PAH, antes de que te digan que sí te van a decir mil no’s. Tienes que decir que quieres la dación en pago y un alquiler social, y decirles que no te vas a rendir, que estás con la PAH y que si hace falta vas a salir en medios diciendo la mierda de hipoteca que te han hecho», le responde Sonia al primero, aunque vale para los dos casos. A la segunda Lucía le repite: «Seguir insistiendo. En otro momento lo que hubiéramos hecho es ocupar las oficinas de CaixaBank y ahora tenemos que pensar cómo hacemos esto a distancia… Tenemos que darle a la cabecita nuevas maneras para seguir metiendo presión a los bancos y a los fondos de inversión».

Otra persona que participa por primera vez cuenta que preveía empezar un trabajo que se ha visto parado por la crisis de la covid, así que no tiene ingresos para pagar el alquiler pero no cumple los requisitos de las nuevas medidas del gobierno porque tampoco tenía ingresos antes de la declaración del estado de alarma. A su pareja, que sí ingresaba, se le han reducido drásticamente, pero no sabe si puede hacer algo porque no es titular del contrato de alquiler. «Nosotros hemos estudiado a fondo como se ha hecho la ley pero su aplicación práctica no la hemos podido ver todavía», señala Josep, así que propone ir viendo cómo se resuelven otros casos e intentar negociar con la propietaria.

Lucía, que es la que tiene más años de asambleas de la PAH a sus espaldas, recuerda que la dinámica es la misma de las asambleas presenciales: «la idea es poder encontrarnos cada lunes aquí, y la idea es que los pasos que vayáis dando durante la semana nos los podáis ir comentando, y dentro de lo posible que no os desconectéis, porque es una manera de ir acompañando y que no os sintáis solas. Y justamente vuestra experiencia es super importante para las próximas personas que vendrán».

A Dani se le han pasado rápido los nervios por si iría bien o no la asamblea. Como en el contexto de conexiones virtuales imperante en estos días siempre falla algo, la última intervención en la asamblea se queda a medias. La persona que había pedido turno se desconecta justo cuando empieza a hablar. «Se habrá quedado sin batería», especulan algunas tras un momento de silencio. Hay una pequeña espera y no se reincorpora, pero es una habitual y confían en poder responderle en otro momento, o el próximo lunes. «No estáis solas, que la PAH aunque no podamos estar presencialmente los lunes, vamos a seguir ahí», anima Dani. La gente se va despidiendo y alguien grita un «¡Sí se puede!». Cuando ya casi todo el mundo se ha desconectado, una persona le pregunta a otra una última duda sobre su caso y se quedan hablando como podría pasar mientras se recogen las sillas en el local de Hostafrancs. La conclusión, sin embargo, es que lo mejor será plantearlo en la asamblea de la semana que viene para intentar encontrar respuesta entre todas.

Categories
Crònica

El Sindicat de Llogateres: millor que una hamburguesa

Barcelona, fase 1 de desconfinament. La gent pot tornar a trobar-se en petits grups i, sobretot, retorna l’activitat econòmica: botigues i terrasses. El que no pot tornar és l’activitat política presencial. Durant les darreres setmanes el Sindicat de Llogaters i Llogateres, com moltes altres organitzacions, ha anat adaptant les seves assemblees i reunions al món de les videoconferències. Aquest divendres, però, han convocat una assemblea a la plaça de Catalunya, amb mascareta i mantenint la distància de seguretat.

A la plaça hi ha més coloms que de costum, i no s’aparten massa al pas. Deun haver-se fet seu l’espai després de tantes setmanes amb escassa presència humana. L’escenari és adient per poder mantenir les distàncies, però no només. Algunes de les persones que dinamitzen l’assemblea del sindicat també n’havien dinamitzat al 15M, ja fa 10 anys. Llavors, amb la plaça plena, els coloms havien reculat.

La Marta és l’encarregada d’introduir «aquesta assemblea tan estranya». La inèrcia fa que agafi el micròfon que han plantat amb un peu al costat d’un altaveu en un extrem la plaça. Algú li fa gestos per recordar-li que la idea és que no s’ha de tocar i ella corre a amagar-se les mans darrere l’esquena.

Tot és realment estrany.

«Tornem perquè som essencials», explica. «Es pot anar a fer un cafè a l’Starbucks o una hamburguesa al McDonald’s i no passa res». En canvi, no es poden celebrar assemblees com les del sindicat, i això els preocupa tenint en compte que la setmana vinent es reactiven els terminis judicials, i, per tant, processos que poden acabar en desnonaments.

Durant el confinament, les organitzacions en defensa del dret a l’habitatge han patit molta pressió, fruit de l’impacte econòmic que està deixant molta gent en situacions de no poder fer front el cost de l’habitatge, o directament al carrer. No obstant, hi havia també una petita treva. Amb els terminis judicials aturats, s’autraven també els desnonaments —el que no vol dir que no hi hagi hagut gent que s’hagi trobat sense casa, perquè les situacions de precarietat són moltes.

«Entrem en una crisi molt profunda, i veiem amb el cas de la Nissan com milers de persones s’estan quedant al carrer», assenyala l’Esteve. De fet, abans de començar l’assemblea s’han fet una foto per mostrar la solidaritat amb els treballadors en vaga contra el tancament de les fàbriques de l’empresa a Catalunya. «Sortim al carrer també perquè no ens prenguin aquest dret en un moment de regressió de drets».

El Sindicat de Llogateres en suport als treballadors de Nissan.

Havien pensat que una persona podia anar movent el micròfon —amb el peu— per apropar-lo a qui volgués parlar, però després han pensat que potser era més fàcil que la gent s’anés aixecant. «Algú te algun problema amb sortir a parlar aquí?», i no hi ha reaccions contràries. Al cap d’una estona de fer sortir la gent, però, acaben optant perquè una persona vagi apropant el micro a qui vulgui parlar per fer-ho més dinàmic.

La primera en sortir explica que ja va exposar el seu cas la setmana passada a l’assemblea online. «Vaig parlar amb l’Aitor però no sé si és aquí, com que és online no ens vèiem les cares». Explica que li van dir que demanés un informe d’exclusió residencial i li ha costat molt: «Normalment el tramita l’oficina d’habitatge, però està tancada i costa molt trobar la informació». Finalment, però, està sent atesa per serveis socials i, per qui no ho sàpiga, els hi diu que hi contactin directament.

Van sortint casos diferents. Un home a qui no li tornen la fiança del pis d’on va marxar després d’haver estat fent reparacions i acceptant rebre visites de possibles llogaters en ple confinament. També una dona que s’ha quedat sense pis perquè en ple confinament el propietari li va reclamar per una familiar. Una clàusula del contracte que van firmar deia que l’entregaria quan ell li demanés, i ella, diu, no coneixia la llei. Li expliquen que si hagués acudit al sindicat abans li haguessin aconsellat no entregar les claus, perquè és difícil que la propietat pugui justificar que has de marxar mentre el contracte és vigent. Es comprometen a ajudar-la a buscar solucions i també li indiquen com contactar amb el grup d’habitatge del seu barri.

Un veí del Raval explica que ha esgotat la prestació d’atur i que, en aquesta situació, tampoc ha trobat feina i no pot seguir pagant. Als propietaris, que tenen tota la finca, els hi va proposar pagar només la meitat del lloguer durant tres mesos. Li van dir que acceptaven aplaçar-li la meitat del lloguer, però que l’hagués de retornar en els propers sis mesos. Ell, però, no ho veu clar, perquè això el permet respirar ara però l’escanyarà en els propers mesos en què no sap quina serà la seva situació.

«L’economia productiva se’n pot anar al traste, però l’economia rentista ha de seguir cobrant, aquesta és la decisió dels propietaris i malauradament també del govern», assenyala l’Oleguer. Li diu que el sindicat pot intermediar amb la propietat, però que plantegen la vaga de lloguers justament per fer pressió i que prefereixin negociar abans que no cobrar res del lloguer. «En les vagues laborals tenim referents de com tothom para de traballar, però en les vagues de lloguer els referents són molt antics i els hem de construir, l’objectiu seria que no deixi de pagar només qui no pot, sinó tothom», afegeix una altra membre del sindicat.

Núvols a la plaça de Catalunya.

Uns núvols foscos acompanyen l’assemblea des de l’inici i durant una bona estona van caient algunes gotes de pluja, però el paviment de la plaça és calent i l’ambient és agradable. En un determinat moment, però, la pluja s’espesseix. Coincideix amb l’entrada d’un grapat d’agents dels Mossos d’Esquadra per un dels accessos de la plaça i dos cotxes de policia per un altre.

La pluja, segurament, els ha agafat tan desprevinguts com a les organitzadores, que decideixen suspendre l’assemblea i emplaçar-se al proper divendres. Això, però, no atura l’activitat. Simultàniament, altres membres del sindicat estan dimanitzant una assemblea online per aquelles persones que o bé no poden venir perquè pertanyen a un col·lectiu vulnerable, o bé no viuen a Barcelona i, paradoxalment, han pogut començar a participar a les assemblees gràcies a la virtualitat.

Abans de desendollar el micròfon i marxar —a resguardar-se al porxo de l’FNAC, que rep un degoteig constant de clients—, un consell davant la situació irònica: «I recordeu, si us paren els Mossos que tenim aquí, digueu que veniu de consumir, de menjar una hamburguesa, que no us diran res».