Categories
Anàlisi Publicacions

Anar a l’arrel per combatre el terror

En l’assassinat homòfob de Samuel Luiz, al periodisme no li correspon jutjar, però sí posar el focus en les estructures que sostenen i perpetuen les violències en la nostra societat. Posar l’accent en les causes profundes de les violències potser ens ajuda a reconèixer-nos com a subjectes de dret, i no viure amb por als espais que també són nostres.

Pensar que l’homofòbia és una violència que es pateix només pel fet de ser homosexual és ignorar una part del problema. La norma cisheterosexual va molt més enllà d’amb qui et fiques al llit. Per viure segons la norma, també has d’expressar el teu gènere d’una manera determinada, i no n’hi ha prou a ser un home o una dona segons t’ho hagin assignat en néixer; cal ser un home “masculí” o una dona “femenina”. Ser marica no és ficar-se al llit amb altres homes, perquè a molts, als patis de les escoles, ens deien mariques molt abans que tinguéssim consciència de què és el sexe.

Potser els assassins del Samuel no havien sortit amb l’objectiu d’apallissar homosexuals. Potser l’haurien pres amb qualsevol. Però el fet és que a la nostra societat hi ha cossos que són més vulnerables a la violència. Els “mascles alfa” saben molt bé que la poden prendre contra els cossos mariques; se senten forts i legitimats per fer-ho. I això, qui hagi sigut marica al pati d’una escola també ho deu saber. Com més t’allunyes de l’ideal d’home blanc, cisheterosexual, de classe alta i amb capacitats normatives, més estàs exposat o exposada a la violència.

Anàlisi sobre el tractament de l’assassinat de Samuel Luiz Muñiz a l’Anuari Mèdia.cat

Categories
Esdeveniments

Quan les que ningú s’ho espera prenen la paraula: conversa amb Brigitte Vasallo i Amparo Iturriaga

Dins del cicle Argumenta BCN, organitzat a diversos centre cívics de la ciutat, he moderat tres sessions sobre «La por de l’altre». La darrera, al centre cívic Torra Llobeta, ha estat una conversa amb l’escriptora Brigitte Vasallo i la presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes, Amparo Iturriaga, sobre la importància de tenir veu pròpia i de com n’és de difícil i d’important fer-se escoltar. Hi ha veus que fan por al poder, i en aquesta conversa vam mirar d’abordar el classisme com una forma de discriminació molt imbricada a la societat, i les estratègies per trencar les barreres que imposa.

Categories
Anàlisi Publicacions

Que ve el llop! L’alarma per la desinformació i el dividend del mentider

Una reflexió sobre les conseqüències de la pèrdua de confiança en tot allò que llegim i veiem als mitjans de comunicació, publicada al blog CCCB Lab.

Hi ha un conte tradicional que parla d’un jove pastor que, per riure, enganya la gent del seu poble cridant que ve el llop. La moral de la història és que el pastor perd la credibilitat i, quan ve de veritat, ningú acudeix a ajudar-lo i el llop ataca les seves ovelles. Potser és un exemple clàssic de «fake news», tot i que les conseqüències de la desinformació en els nostres temps tenen poc a veure amb que surti perdent el mentider.

El terme «fake news», tot i que s’havia fet servir abans, es posa de moda després de les eleccions presidencials del 2016 als Estats Units. Amb la voluntat de cercar explicacions a la victòria de Donald Trump, moltes veus assenyalen la difusió de «notícies falses» a través de les xarxes socials. El terme es va disparar a les cerques de Google entre aquelles eleccions i el febrer del 2017. Va arribar a nous cims al gener del 2018, quan Trump va presentar els seus Fake News Awards contra els mitjans que no li eren afins, a l’octubre del mateix any, amb l’èxit de Jair Bolsonaro a les eleccions brasileres, i finalment el març del 2020 enmig de la pandèmia de la covid-19.

Les «fake news» s’han convertit en tema predominant sobre política i sobre comunicació, fins al punt d’esdevenir un pànic moral, segons planteja Matt Carlson. Un pànic moral, diu Carlson seguint Stanley Cohen, té lloc quan una condició, episodi, persona o grups de persones passen a ser definits com una amenaça als valors i interessos de la societat. Aquesta amenaces poden ser reals o no, però el que interessa als dos investigadors és com es construeix el pànic al seu voltant.

També es pot llegir en castellà i en anglès.

Categories
Publicacions

Irene Sabaté i l’habitatge

Disponible a: Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Categories
Esdeveniments

Aprenent amb la PAH a Filadèlfia

La llibreria Making Worlds de Filadèlfia ens va convidar a presentar La PAH: Manual de uso a tres activista de la PAH de Barcelona i a mi. L’acte va quedar enregistrat al canal de l’editorial Common Notions:

Categories
Publicacions

Layla Martínez i les utopies

Torna La Trucada, el podcast de reflexions telefòniques, amb una conversa amb Layla Martínez sobre les utopies:

Disponible a: Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Categories
Esdeveniments

Instrumentalitzar la por per atiar l’odi: conversa amb Jean Wyllys

Dins del cicle Argumenta BCN, organitzat a diversos centre cívics de la ciutat, modero tres sessions sobre «La por de l’altre». La primera ha partit de l’experiència de Jean Wyllys com a activista i diputat al Brasil i també de la seva recerca. El vam convidar a parlar sobre com l’extrema dreta instrumentalitza la por de l’altre —la LGTBIfòbia, el racisme, el masclisme, el classisme…— per als seus objectius polítics, sobre com fer-hi front i generar discursos alternatius.

Categories
Publicacions

Miguel Mellino: «La Unió Europea ha adoptat gairebé totes les polítiques racistes que planteja l’extrema dreta»

Miguel Mellino (Buenos Aires, 1967) és professor d’estudis postcolonials a la Universitat de Nàpols-L’Oriental. Al llibre Gobernar la crisis de los refugiados (Traficantes de Sueños, 2021), aquest antropòleg analitza l’ús polític del racisme i de les migracions a Europa per part dels nous moviments d’extrema dreta –però també d’altres espais polítics, com el centreesquerra– a l’hora de fer front tant a la crisi econòmica del 2008 com a l’anomenada “crisi de les refugiades” del 2015. En aquest assaig, Mellino planteja l’antiracisme com una lluita transversal, però per fer realitat els seus objectius posa deures als moviments d’esquerres blancs europeus.

Entrevista a Miguel Mellino a la Directa.

Categories
Anàlisi

El lloguer que ve

Les persones que vivim de lloguer a Catalunya hem patit un cop dur aquesta setmana amb la suspensió dels articles de la llei 11/2020 que regulen els preus del lloguer. Tot i l’alarma generada pels sectors rendistes, la llei no només ha servit per baixar els preus de lloguers, sinó que no ha tingut impactes negatius en l’oferta; de fet es van llogar més pisos el 2021 que el 2019. La mesura era imprescindible, sobretot si tenim en compte que, ja abans de la pandèmia, les llars llogateres de l’àrea metropolitana de Barcelona havien de dedicar més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer. El Tribunal Constitucional, però, ha optat per anul·lar-la amb arguments competencials.

Ara bé, lluny de ser una gran derrota —i tot i que les conseqüències immediates poden ser molt negatives per moltes persones—, la resolució del Tribunal Constitucional no és més que un escull en un camí que sembla no tenir marxa enrere.

El 2010 una Plataforma d’Afectades per la Hipoteca que només tenia un any de vida va presentar una proposta de llei per fer front a la crisi hipotecària i l’escalada de desnonaments arreu de l’Estat. El procés perquè la llei arribés al Congrés va ser llarg, però quan hi va arribar el 2013, havia arreplegat el suport de 90% de la població, inimaginable quan van començar. Tot i això, el Congrés, amb majoria absoluta del PP, no la va aprovar.

Nous consensos

Aquella era una proposta de mínims que, ja ho deien les seves impulsores, no solucionaria el problema de l’habitatge. Només serviria per parar el cop dels desnonaments. El que plantejava era 1) regular la dació en pagament perquè qui entregués casa seva al banc ja no tingués més deute, 2) suspendre els desnonaments de persones sense alternativa habitacional, i 3) que poguessin seguir vivint a casa seva pagant un lloguer social.

Regular els preus dels lloguers, però, tot i que segurament semblava una bona mesura per qui impulsava la llei, quedava lluny d’allò que creien que podien aconseguir o que podien defensar com una mesura de «mínims». Allò que considerem de mínims no és necessàriament el que és imprescindible per garantir una vida digna, sinó que és fruit d’allò que, com a societat, consensuem que podem o no podem tolerar; que requereix una resposta política o que simplement provoca lamentacions. I aquests consensos, clar, són canviants.

El setembre del 2020, deu anys després d’aquella proposta de la PAH, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei impulsada pel Sindicat de Llogateres que promulgava allò que havia estat impensable: que el preu dels lloguers havia de tenir un topall per poder garantir el dret a l’habitatge. Aquesta setmana, tot i l’anul·lació, el Congrés dels Diputats ha admès a tràmit un projecte de llei que, tot i que amb molt menys impacte que la llei catalana, també inclouria mesures de regulació del preu dels lloguers. Ara caldrà veure si la tramitació parlamentària podrà superar les reticències del PSOE per fer-lo equivalent a la llei tombada.

Aquestes mesures no són fruit única i exclusivament de canvis en la relació de forces en els parlaments, sinó sobretot de canvis en el sentit comú, impulsats pels moviments pel dret a l’habitatge. Canvis que són lents, però també profunds.

Anades i tornades

Fa uns mesos vaig coincidir en un seminari sobre la història dels moviments per l’habitatge amb Manel Guàrdia i Manel Aisa. Tots dos parlaven sobre l’impacte de la vaga de lloguers impulsada pel sindicat de la construcció de la CNT el 1931, molt ben explicada per Aisa. Comentaven que, tot i la dura repressió contra els sindicalistes, la vaga va ser un èxit: el preu dels lloguers pràcticament no va pujar des del 1931 fins que el 1985 el ministre socialista Miguel Boyer va aprovar el decret que limitava la durada dels lloguers.

En aquell moment, amb l’expansió global del neoliberalisme i el procés d’integració d’Espanya a la Comunitat Europea i al seu model econòmic, el sentit comú avançava en un altra direcció. Molts moviments i organitzacions —veïnals, okupes, sindicalistes, altermundistes, …— van seguir resistint, i avui veiem com fructifica aquesta resistència, tot i que ho faci més lentament en l’àmbit legislatiu que en el social.

Potser amb la regulació dels lloguers ens trobem davant d’un de tants canvis legislatius que en un moment van semblar impossibles, però que canvien els paradigmes de quins drets i llibertats volem. Per posar un exemple molt prosaic, la prohibició de fumar en espais tancats era impensable fa no tant de temps, però com a societat vam entendre que no era una qüestió de llibertat individual, i que hem de tenir la llibertat de no respirar fum de tabac. En aquesta línia, imagino, anirà la regulació del vehicle privat a les nostres ciutats.

Un exemple més semblant a la qüestió del lloguer, però, el podem trobar en l’àmbit del treball. Ja fa temps que vam assumir que les relacions dels treballadors i treballadores amb els seus ocupadors no és un acord que prenen dues parts lliurement. Com menys recursos tinguis, menys lliure ets per triar una feina. Per això existeix un salari mínim, per posar un límit a l’explotació d’aquesta desigualtat.

En el cas de l’habitatge, com explica molt bé l’antropòloga Irene Sabaté al seu llibre Habitar tras el muro, també és fals que un contracte de lloguer sigui un acord lliure entre iguals, perquè és la porta d’accés a una necessitat bàsica. Així doncs, també seria necessari, per promoure els drets i les llibertats de les persones, posar límits a l’explotació en aquestes relacions desiguals. Amb una afectació molt petita pels rendistes, ens dóna molta més llibertat i seguretat a les persones llogateres.

Un món nou

La regulació dels lloguers, com la ILP impulsada en el seu moment per la PAH, no és una solució al problema de l’habitatge. Com tampoc el salari mínim és la resposta a les desigualtats econòmiques que existeixen en la nostra societat. Són mesures de mínims, de contenció, que posarien el límit d’allò que, com a societat, ens sembla intolerable. No són ni tan sols plantejaments anticapitalistes. Per això mateix, estic convençut que, més aviat que tard, si la gent se segueix organitzant per lluitar pel dret a l’habitatge, la regulació arribarà.

Ara bé, això queda molt lluny del món nou que, parafrasejant Durruti, portaven els vaguistes del 1931 al seu cor. Segurament no només perseguien tenir tenir lloguers justos, sinó que devien creure que la propietat és un robatori, i que un bé imprescindible per la vida, com és l’habitatge, no pot ser un bé de mercat. Això sembla estar més lluny de ser un consens a la nostra societat, però el sentit comú està sempre en moviment, i depèn de quanta gent s’organitzi, hi pensi, en parli i ho lluiti, pot estar, amb el temps, més a prop del que ens pensem.

Categories
Lectures

Redistribució i reconeixement, apunts d’una lectura de Nancy Fraser

Hi ha un debat recurrent en les esquerres sobre quin és l’espai que han d’ocupar les polítiques que sovint s’anomenen identitàries i quin aquelles vinculades exclusivament a la classe social. A més de ser un tema recurrent, sovint es planteja amb simplificacions i fal·làcies que fan difícil tenir un debat fonamentat sobre una qüestió que és molt rellevant. Per això recullo aquí alguns apunts d’una lectura que em sembla útil per pensar-hi: ¿Reconocimiento o redistribución? Un debate entre marxismo y feminismo, un llibre editat en castellà per Traficantes de Sueños —i que es pot descarregar al seu web— que recopila una polèmica entre Nancy Fraser i Judith Butler, dues filòsofes feministes dels Estats Units.

Nancy Fraser va publicar un primer article el 1995 a la New Left Review sota el títol «¿De la redistribución al reconocimiento? Dilemas de la justicia en la era “postsocialista”», que va ser recollit després com a primer capítol del seu llibre Justice Interruptus, publicat el 1997. Aquell any, Butler va publicar a la NLR un article que responia al de Fraser sota el títol «El marxismo y lo meramente cultural», que encara va tenir una resposta de la primera autora: «Heterosexismo, falta de reconocimiento y capitalismo: Una respuesta a Judith Butler». Aquests són els tres textos que recull el llibre, amb pròleg de Montserrat Galcerán. Aquí em centro sobretot en resumir les tesis de Fraser, al voltant de les quals gira la polèmica.

A l’article del 1995, Nancy Fraser expressa la seva preocupació perquè considera que cada cop predominen més les reivindicacions basades en la identitat i en canvi aquelles basades en la redistribució es troben en retrocés. El que planteja l’autora, és la necessitat de desenvolupar una teoria crítica del reconeixement que promogui una política cultural de la diferència que sigui coherent amb una política social de la igualtat.

La seva proposta parteix d’una distinció —que remarca que és purament analítica, ja que en realitat estan constantment entrecreuades— entre la injustícia socioeconòmica, que requereix polítiques de redistribució, i la injustícia cultural o simbòlica, que requereix polítiques de reconeixement. Ho explica així: