Primer capítol de la sèrie Gat per Llebre, un projecte de Mèdia.cat en què m’encarrego de la coordinació i el guió d’aquesta sèrie de vídeos presentats per l’Alaaddine Azzouzi. En aquest primer Gat per Llebre reflexionem sobre com aborden els mitjans la sanitat universal. Parlem sobre com els i les periodistes actuem de forma reactiva, sobre els reptes per pensar en qüestions sistèmiques més enllà de l’actualitat i sobre si el periodisme pot plantejar alternatives.
Tot i que hagin passat vint-i-set anys de la instauració de la democràcia, bona part de la població de Sud-àfrica encara viu les conseqüències de l’apartheid, i l’accés a l’habitatge i el dret a la ciutat són un dels terrenys en què això és més evident. Nkosikhona Swartbooi, activista i dinamitzador comunitari, lluita contra el llegat espacial de l’apartheid a Ciutat del Cap, perquè encara avui veu que el color de pell de la gent és més fosc com més s’allunya del centre de la ciutat. Per això va ser un dels impulsors de Reclaim the City (RTC), un moviment que treballa per deixar enrere la segregació i respondre als problemes d’accés a l’habitatge de la població més pobra. Aquesta conversa comença al final del 2019, en una trobada del projecte Organising Cities, i continua en videotrucades a l’inici del 2021, mentre treballa amb la seva comunitat per resoldre els problemes derivats de la pandèmia de la COVID-19.
L’octubre del 2019, amb l’Adrià Rodríguez Castelló, vam participar amb una comunicació sobre el moviment LGTB de Barcelona en el segon congrés Les Altres Protagonistes de la Transició: Mobilitzacions Socials i Esquerra Radical. La nostra aportació seguia la recerca iniciada amb el documental El Fil Rosa i explorava la formació del moviment des del final de la dictadura, el difícil encaix de la diversitat més enllà del fet gai i l’atzucac que va representar la legalització del col·lectiu.
Ara la Fundació Salvador Seguí i el Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID) – UAB han publicat les actes del congrés, que es poden consultar en format aquí, i a continuació reprodueixo el text de la nostra comunicació (en pdf aquí).
Categories
Vides deportades
Més d’11.000 persones van ser deportades des de l’estat espanyol l’any 2019 perquè es trobaven en situació administrativa irregular. Aquesta mesura interromp projectes de vida i fa que les persones amenaçades per l’expulsió enfrontin una por constant. El reportatge «Vides deportades» transcorre entre el Senegal i Catalunya, i explica les històries de les persones que, d’una banda i de l’altra, viuen les conseqüències d’un sistema de polítiques migratòries que imposa l’amenaça de la deportació.
Lídia Heredia (Badalona, 1971) és al capdavant d’Els Matins de TV3 des de fa sis anys i en fa més que viu l’actualitat des de primera línia. Tot i que els mesos més durs de la pandèmia, amb els canvis de graella a TV3, va passar a treballar darrere les càmeres, posa la mirada sobre les implicacions per als mitjans de la situació viscuda a causa del coronavirus. I més enllà de la Covid-19, expressa preocupacions sobre el periodisme actual, que té tasques pendents si vol contribuir a construir en un món polaritzat: la primera, parlar més sobre allò que es fa i menys sobre allò que es diu.
Ecatepec de Morelos, a tan solo veinte minutos de la Ciudad de México, es el municipio más grande del país y también el más inseguro; tiene el récord de feminicidios y está declarado zona de catástrofe ambiental. «Es un municipio que algunos periodistas describen como el peor lugar para nacer, pero también es el lugar donde muchos nacemos», señala el historiador del arte Tonatiuh López. Es una de las personas que hace funcionar el Museo Arte Contemporáneo Ecatepec (MArCE), un museo sin paredes, un proyecto comunitario que actúa a través del arte para poder generar cambios y un impacto en la comunidad.
En un context de crisi econòmica que s’acarnissava especialment amb els mitjans de comunicació, Ignacio Escolar (Burgos, 1975) va fundar l’any 2012 elDiario.es, un mitjà nadiu digital que en els darrers vuit anys s’ha fet un espai propi en el panorama mediàtic espanyol. Amb la pandèmia, el sector afronta una nova crisi. Els mitjans han perdut ingressos i s’han hagut de reinventar en un moment d’una demanda informativa sense precedents. A elDiario.es, però, la por dels primers dies per la sostenibilitat econòmica s’ha convertit en confiança en el seu model, d’accés gratuït i subscripcions voluntàries.
El confinament per la pandèmia de la COVID-19 ha generat nous reptes a l’hora de desenvolupar una tasca educativa en un context amb importants restriccions sanitàries i un nou increment de les desigualtats.
Reportatge publicat al número 22 de Quaderns d’Educació Social.
El mataroní Alaaddine Azzouzi té vint anys i al setembre començarà el tercer curs de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Compagina la seva formació universitària amb l’activisme antiracista, i en el terreny del periodisme, tot i la seva joventut, va obrint camí. A les redaccions catalanes no coneix referents com ell, fill de pares marroquins, i sent la pressió que se’l consideri representant de tota una comunitat. També insisteix en el fet que com a periodista pot parlar d’alguna cosa més que de racisme. Ha escrit a la Directa, Mirall, Sàpiens i aquest estiu és redactor en pràctiques a Vilaweb.
El març del 2019 un grup de veïns i veïnes de Vallvidrera van ocupar la casa Buenos Aires, un edifici propietat d’una congregació religiosa, els Pares Paüls, que portava set anys vuit i pel qual s’estava negociant amb un fons d’inversió per la creació d’un hotel. En un barri com aquest, en què el veïnat compta amb molt pocs espais de trobada, la casa ocupada ha esdevingut un motor per la vida comunitària al barri.
La setmana passada l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la seva intenció d’expropiar la casa per fer-hi un equipament per gent gran, pisos dotacionals. Això pot respondre al problema de l’elitització del barri i a la preservació del patrimoni, però per si sol no garanteix la continuïtat del projecte comunitari que s’hi ha estat fent durant l’últim any. Que l’edifici passi a ser de titularitat pública i es converteixi en un equipament en principi el posa a servei del barri, però no garanteix que segueixi fent una funció comunitària.
Aquesta situació planteja una disjuntiva en què s’han trobat moltes iniciatives socials quan entren en contacte amb l’administració: la disjuntiva entre allò comú o comunitari i allò públic, o com a mínim si entenem allò públic com allò que pertany a l’administració.
Justament a l’Ajuntament de Barcelona hi ha gent plantejant que allò públic no és només allò que pertany a l’administració, de titularitat pública, sinó que és allò comú. En aquesta línia, fa tres anys l’Ajuntament va encarregar un marc conceptual sobre els comuns urbans a les cooperatives La Hidra, Ekona i Col·lectiu Ronda, i allà definien els béns comuns com una relació social en tres eixos: comunitats organitzades entorn de recursos compartits (en el cas de la Buenos Aires, un edifici) segons formes democràtiques de governança.
D’entrada cal dir que un recurs compartit no té res a veure amb ser-ne propietari. En aquest cas s’ha accedit a aquest recurs a través de l’ocupació, i per això mateix segueixen pendents d’una ordre de desallotjament. Però el cas és que a través d’aquest procés s’ha convertit la casa en un bé comú i en un espai de dinamització comunitària.
El que explica la gent de la casa és que justament a Vallvidrera els espais de trobada són un recurs molt escàs, que fins i tot falten bancs on poder-te apalancar una tarda quan surts de l’institut si ets un adolescent. Quan obres un espai com aquest, es generen coses inesperades, com per exemple que els i les joves del barri s’hi comencen a trobar perquè sí, perquè és un espai on poden passar l’estona tranquils, i d’aquesta relació n’acabi sortint un casal de joves que enriqueix la vida social de Vallvidrera.
Però això no només passa en una casa ocupada. Quan van inaugurar la biblioteca de la Trinitat Vella-José Barbero, per exemple, es va omplir de joves, no perquè hi anessin a llegir, sinó per passar l’estona, perquè no disposaven d’altres espais al barri. En el cas d’una biblioteca, que hi anessin joves a passar l’estona va ser disruptiu —i a més fins i tot deien que anaven «a liar-la»—, però en comptes de fer-los fora i imposar el silenci que s’espera d’una biblioteca van intentar generar aliances, que es van convertir en tallers de rap i de twerking però també de poesia.
Al llibre Gestió comunitària i transformació social, Oriol Barba i Anna Subirats plantegen que el que és important no és de qui són les parets, sinó què s’hi fa. En el cas de la Buenos Aires, quan s’hagi expropiat, les parets —l’edifici— seran de l’administració, i per tant es pot seguir considerant un recurs compartit. Però si pensem en els tres criteris per definir un bé comú i l’important és seguir garantint els altres dos: que hi hagi una comunitat organitzada i una democràcia interna.
Difícilment algú posarà en dubte la necessitat d’equipaments residencials per la gent gran, i més després de l’horror que hem vist durant aquesta pandèmia, però estem acostumats a què les residències —o els pisos assistits, que seria aquest cas— siguin espais més aviat tancats. El repte serà mantenir la vitalitat que ha tingut la casa com a dinamitzadora del barri en aquest any i escaig.
Acollir-hi gent gran no vol dir que s’hagi de tancar a la comunitat, sinó que potser és una oportunitat per pensar models més permeables. Igual que una biblioteca pot ser un motor comunitari, també ho podria ser un equipament per la gent gran. Seria enriquidor per tothom que hi poguessin conviure el casal de joves, la cooperativa d’alimentació ecològica o el grup de pilates. Aquest serà el repte després de l’expropiació, que també és un procés llarg. Mentrestant la gent que ha obert la casa intentarà seguir resistint i creant comunitat com fins davant l’amenaça de desallotjament.
Si us interessa la qüestió dels espais, la seva gestió i l’acció comunitària, hi ha molta gent a Barcelona que hi pensa. Vaig aprendre molt d’elles escrivint Retrats de la Barcelona comunitària i en el capítol «El problema de les parets» trobareu algunes de les seves reflexions i experiències. Es pot descarregar gratuïtament aquí.
Aquest post és fruit d’uns apunts per una intervenció al programa Planta baixa de TV3. Es pot recuperar aquí a partir de 1:40:00.