Per presentar al públic el projecte Memòria LGTBIQ+, un projecte de memòria oral que he estat desenvolupant a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, hem organitzat una taula rodona per debatre sobre els reptes en la preservació de les memòries LGTBIQ+ amb persones que hi treballen des de diferents espais:
David Paternotte, professor de sociologia de la Universitat Lliure de Brussel·les i un dels comissaris de l’exposició Brussels Queer Graphics.
Jordi Padilla i Xavier Orri, arxivers a l’Arxiu Municipal de Lloret de Mar, a on desenvolupen el projecte Els colors dels documents.
En el segon capítol de El Megáfono, Disidencias de barrio, hem convidat el José Antonio Martínez Vicario, que és vicepresident de l’Associació de Veïns i Veïnes de Torre Baró i també impulsor de la llibreria Acció Perifèrica, un espai transfeminista i LGTBIAQ pels barris de Nou Barris.
En aquest capítol, gravat en plena onada de calor, també tenim un àudio de Gil Hortal d’End Fossil, un moviment juvenil contra els combustibles fòssils, que ens dona algunes pistes per afrontar les temperatures extremes des d’una perspectiva de justícia social.
Per celebrar el dia de l’alliberament LGTBIAQ+, l’equip d’Oh My Goig vam fer un podcast especial per reunir persones del col·lectiu de diferents generacions perquè compartissin les seves experiències. Em vaig encarregar del guió d’aquest capítol especial que va reunir la Isabel Franc, l’Eloi Biosca i la Laura Vilar a la banda de més de 60 i la Kim Hernández, el Lans Urban i l’Anna Arribas a la banda de menys de 25. El podcast s’emmarca dins la campanya L’orgull més gran de la Generalitat de Catalunya.
El capítol especial es va emetre a Betevé el 28 de juny i es pot escoltar a Spotify i veure a YouTube.
Aquí podeu trobar els capítols anteriors del podcast d’Oh My Goig, els de la cinquena temporada de la sèrie.
Tot i que el terme ‘queer’ és cada dia més present en mitjans i discursos, encara hi ha molta gent que no el sap desxifrar. La sociòloga i activista feminista queer Gracia Trujillo (1972) ha publicat El feminismo queer es para todo el mundo (Catarata) justament per oferir-nos un mapa que ens ajudi a entendre la genealogia i el plantejament dels activismes i teories queers. L’autora, professora de la Universitat Complutense de Madrid i especialista en l’educació, acaba el llibre amb algunes propostes per una pedagogia queer, i aprofitem per preguntar-li com s’imagina un periodisme queer.
A la inauguració de l’edició d’aquest any de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), sota el lema «Sota el present hi ha sempre el futur», he pogut conversar amb la Samantha Hudson sobre el nostre present, en què cal resistir els atacs de la reacció i construir un futur millor, més just i més divertit.
Il·lustració de l'article a l'Anuari Mèdia.cat | Fàbrika Gràfica Coop V
En l’assassinat homòfob de Samuel Luiz, al periodisme no li correspon jutjar, però sí posar el focus en les estructures que sostenen i perpetuen les violències en la nostra societat. Posar l’accent en les causes profundes de les violències potser ens ajuda a reconèixer-nos com a subjectes de dret, i no viure amb por als espais que també són nostres.
Pensar que l’homofòbia és una violència que es pateix només pel fet de ser homosexual és ignorar una part del problema. La norma cisheterosexual va molt més enllà d’amb qui et fiques al llit. Per viure segons la norma, també has d’expressar el teu gènere d’una manera determinada, i no n’hi ha prou a ser un home o una dona segons t’ho hagin assignat en néixer; cal ser un home “masculí” o una dona “femenina”. Ser marica no és ficar-se al llit amb altres homes, perquè a molts, als patis de les escoles, ens deien mariques molt abans que tinguéssim consciència de què és el sexe.
Potser els assassins del Samuel no havien sortit amb l’objectiu d’apallissar homosexuals. Potser l’haurien pres amb qualsevol. Però el fet és que a la nostra societat hi ha cossos que són més vulnerables a la violència. Els “mascles alfa” saben molt bé que la poden prendre contra els cossos mariques; se senten forts i legitimats per fer-ho. I això, qui hagi sigut marica al pati d’una escola també ho deu saber. Com més t’allunyes de l’ideal d’home blanc, cisheterosexual, de classe alta i amb capacitats normatives, més estàs exposat o exposada a la violència.
Conversa amb Jean Wyllys al Centre Cívic Golferichs | Foto: ArgumentaBCN
Dins del cicle Argumenta BCN, organitzat a diversos centre cívics de la ciutat, modero tres sessions sobre «La por de l’altre». La primera ha partit de l’experiència de Jean Wyllys com a activista i diputat al Brasil i també de la seva recerca. El vam convidar a parlar sobre com l’extrema dreta instrumentalitza la por de l’altre —la LGTBIfòbia, el racisme, el masclisme, el classisme…— per als seus objectius polítics, sobre com fer-hi front i generar discursos alternatius.
Nancy Fraser. CC by-sa Bunnyfrosch (Wikimedia Commons)
Hi ha un debat recurrent en les esquerres sobre quin és l’espai que han d’ocupar les polítiques que sovint s’anomenen identitàries i quin aquelles vinculades exclusivament a la classe social. A més de ser un tema recurrent, sovint es planteja amb simplificacions i fal·làcies que fan difícil tenir un debat fonamentat sobre una qüestió que és molt rellevant. Per això recullo aquí alguns apunts d’una lectura que em sembla útil per pensar-hi: ¿Reconocimiento o redistribución? Un debate entre marxismo y feminismo, un llibre editat en castellà per Traficantes de Sueños —i que es pot descarregar al seu web— que recopila una polèmica entre Nancy Fraser i Judith Butler, dues filòsofes feministes dels Estats Units.
Nancy Fraser va publicar un primer article el 1995 a la New Left Review sota el títol «¿De la redistribución al reconocimiento? Dilemas de la justicia en la era “postsocialista”», que va ser recollit després com a primer capítol del seu llibre Justice Interruptus, publicat el 1997. Aquell any, Butler va publicar a la NLR un article que responia al de Fraser sota el títol «El marxismo y lo meramente cultural», que encara va tenir una resposta de la primera autora: «Heterosexismo, falta de reconocimiento y capitalismo: Una respuesta a Judith Butler». Aquests són els tres textos que recull el llibre, amb pròleg de Montserrat Galcerán. Aquí em centro sobretot en resumir les tesis de Fraser, al voltant de les quals gira la polèmica.
A l’article del 1995, Nancy Fraser expressa la seva preocupació perquè considera que cada cop predominen més les reivindicacions basades en la identitat i en canvi aquelles basades en la redistribució es troben en retrocés. El que planteja l’autora, és la necessitat de desenvolupar una teoria crítica del reconeixement que promogui una política cultural de la diferència que sigui coherent amb una política social de la igualtat.
La seva proposta parteix d’una distinció —que remarca que és purament analítica, ja que en realitat estan constantment entrecreuades— entre la injustícia socioeconòmica, que requereix polítiques de redistribució, i la injustícia cultural o simbòlica, que requereix polítiques de reconeixement. Ho explica així:
En Març Llinàs (Palma, 1994) és guionista, humorista i formador en matèria de gènere. Acostuma a explicar de seguida que és trans, i el febrer del 2020 va començar un podcast en què durant un any va narrar mes rere mes les seves experiències i reflexions després d’haver començat a prendre hormones, Mòbil, cartera, claus, “l’únic podcast on la veu del presentador canvia a cada episodi”. Actualment fa una secció setmanal a Els experts d’iCat, i en aquesta entrevista parla amb Mèdia.cat sobre la representació de la realitat trans als mitjans de comunicació i als productes audiovisuals.
Imatge del rodatge del podcast d'Oh My Goig amb membres del comitè de joves expertes | Camille Zonca
Durant la tercera i la quarta temporada d’Oh My Goig! La sèrie (una producció de Camille Zonca per Betevé) vaig ser guionista de no-ficció, recollint els debats del grup de joves (el comitè de joves expertes) que assessoren la creació del guió. A la cinquena temporada, però, han anat més enllà i, a més de l’assessorament, han fet un podcast en què parlaven sobre alguns dels temes principals de cada capítol amb alguna convidada. La meva feina aquest cop ha estat acompanyar les joves del comitè en aquest procés, i aquest ha estat el resultat:
05×01: Amistats, les persones preferides, amb Berta Cascante i Laura Solé: YouTube | Spotify
05×02: Les persones trans… fan coses!, amb Freyja Palau: YouTube | Spotify
05×03: Violència a les xarxes i activisme de sofà, amb Carla Vall i Duran: YouTube | Spotify
