Disponible a: Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube
Categories
Etiqueta: Sindicat de Llogateres
Categories
El lloguer que ve
Les persones que vivim de lloguer a Catalunya hem patit un cop dur aquesta setmana amb la suspensió dels articles de la llei 11/2020 que regulen els preus del lloguer. Tot i l’alarma generada pels sectors rendistes, la llei no només ha servit per baixar els preus de lloguers, sinó que no ha tingut impactes negatius en l’oferta; de fet es van llogar més pisos el 2021 que el 2019. La mesura era imprescindible, sobretot si tenim en compte que, ja abans de la pandèmia, les llars llogateres de l’àrea metropolitana de Barcelona havien de dedicar més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer. El Tribunal Constitucional, però, ha optat per anul·lar-la amb arguments competencials.
Ara bé, lluny de ser una gran derrota —i tot i que les conseqüències immediates poden ser molt negatives per moltes persones—, la resolució del Tribunal Constitucional no és més que un escull en un camí que sembla no tenir marxa enrere.
El 2010 una Plataforma d’Afectades per la Hipoteca que només tenia un any de vida va presentar una proposta de llei per fer front a la crisi hipotecària i l’escalada de desnonaments arreu de l’Estat. El procés perquè la llei arribés al Congrés va ser llarg, però quan hi va arribar el 2013, havia arreplegat el suport de 90% de la població, inimaginable quan van començar. Tot i això, el Congrés, amb majoria absoluta del PP, no la va aprovar.
Nous consensos
Aquella era una proposta de mínims que, ja ho deien les seves impulsores, no solucionaria el problema de l’habitatge. Només serviria per parar el cop dels desnonaments. El que plantejava era 1) regular la dació en pagament perquè qui entregués casa seva al banc ja no tingués més deute, 2) suspendre els desnonaments de persones sense alternativa habitacional, i 3) que poguessin seguir vivint a casa seva pagant un lloguer social.
Regular els preus dels lloguers, però, tot i que segurament semblava una bona mesura per qui impulsava la llei, quedava lluny d’allò que creien que podien aconseguir o que podien defensar com una mesura de «mínims». Allò que considerem de mínims no és necessàriament el que és imprescindible per garantir una vida digna, sinó que és fruit d’allò que, com a societat, consensuem que podem o no podem tolerar; que requereix una resposta política o que simplement provoca lamentacions. I aquests consensos, clar, són canviants.
El setembre del 2020, deu anys després d’aquella proposta de la PAH, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei impulsada pel Sindicat de Llogateres que promulgava allò que havia estat impensable: que el preu dels lloguers havia de tenir un topall per poder garantir el dret a l’habitatge. Aquesta setmana, tot i l’anul·lació, el Congrés dels Diputats ha admès a tràmit un projecte de llei que, tot i que amb molt menys impacte que la llei catalana, també inclouria mesures de regulació del preu dels lloguers. Ara caldrà veure si la tramitació parlamentària podrà superar les reticències del PSOE per fer-lo equivalent a la llei tombada.
Aquestes mesures no són fruit única i exclusivament de canvis en la relació de forces en els parlaments, sinó sobretot de canvis en el sentit comú, impulsats pels moviments pel dret a l’habitatge. Canvis que són lents, però també profunds.
Anades i tornades
Fa uns mesos vaig coincidir en un seminari sobre la història dels moviments per l’habitatge amb Manel Guàrdia i Manel Aisa. Tots dos parlaven sobre l’impacte de la vaga de lloguers impulsada pel sindicat de la construcció de la CNT el 1931, molt ben explicada per Aisa. Comentaven que, tot i la dura repressió contra els sindicalistes, la vaga va ser un èxit: el preu dels lloguers pràcticament no va pujar des del 1931 fins que el 1985 el ministre socialista Miguel Boyer va aprovar el decret que limitava la durada dels lloguers.
En aquell moment, amb l’expansió global del neoliberalisme i el procés d’integració d’Espanya a la Comunitat Europea i al seu model econòmic, el sentit comú avançava en un altra direcció. Molts moviments i organitzacions —veïnals, okupes, sindicalistes, altermundistes, …— van seguir resistint, i avui veiem com fructifica aquesta resistència, tot i que ho faci més lentament en l’àmbit legislatiu que en el social.
Potser amb la regulació dels lloguers ens trobem davant d’un de tants canvis legislatius que en un moment van semblar impossibles, però que canvien els paradigmes de quins drets i llibertats volem. Per posar un exemple molt prosaic, la prohibició de fumar en espais tancats era impensable fa no tant de temps, però com a societat vam entendre que no era una qüestió de llibertat individual, i que hem de tenir la llibertat de no respirar fum de tabac. En aquesta línia, imagino, anirà la regulació del vehicle privat a les nostres ciutats.
Un exemple més semblant a la qüestió del lloguer, però, el podem trobar en l’àmbit del treball. Ja fa temps que vam assumir que les relacions dels treballadors i treballadores amb els seus ocupadors no és un acord que prenen dues parts lliurement. Com menys recursos tinguis, menys lliure ets per triar una feina. Per això existeix un salari mínim, per posar un límit a l’explotació d’aquesta desigualtat.
En el cas de l’habitatge, com explica molt bé l’antropòloga Irene Sabaté al seu llibre Habitar tras el muro, també és fals que un contracte de lloguer sigui un acord lliure entre iguals, perquè és la porta d’accés a una necessitat bàsica. Així doncs, també seria necessari, per promoure els drets i les llibertats de les persones, posar límits a l’explotació en aquestes relacions desiguals. Amb una afectació molt petita pels rendistes, ens dóna molta més llibertat i seguretat a les persones llogateres.
Un món nou
La regulació dels lloguers, com la ILP impulsada en el seu moment per la PAH, no és una solució al problema de l’habitatge. Com tampoc el salari mínim és la resposta a les desigualtats econòmiques que existeixen en la nostra societat. Són mesures de mínims, de contenció, que posarien el límit d’allò que, com a societat, ens sembla intolerable. No són ni tan sols plantejaments anticapitalistes. Per això mateix, estic convençut que, més aviat que tard, si la gent se segueix organitzant per lluitar pel dret a l’habitatge, la regulació arribarà.
Ara bé, això queda molt lluny del món nou que, parafrasejant Durruti, portaven els vaguistes del 1931 al seu cor. Segurament no només perseguien tenir tenir lloguers justos, sinó que devien creure que la propietat és un robatori, i que un bé imprescindible per la vida, com és l’habitatge, no pot ser un bé de mercat. Això sembla estar més lluny de ser un consens a la nostra societat, però el sentit comú està sempre en moviment, i depèn de quanta gent s’organitzi, hi pensi, en parli i ho lluiti, pot estar, amb el temps, més a prop del que ens pensem.
Barcelona, fase 1 de desconfinament. La gent pot tornar a trobar-se en petits grups i, sobretot, retorna l’activitat econòmica: botigues i terrasses. El que no pot tornar és l’activitat política presencial. Durant les darreres setmanes el Sindicat de Llogaters i Llogateres, com moltes altres organitzacions, ha anat adaptant les seves assemblees i reunions al món de les videoconferències. Aquest divendres, però, han convocat una assemblea a la plaça de Catalunya, amb mascareta i mantenint la distància de seguretat.
A la plaça hi ha més coloms que de costum, i no s’aparten massa al pas. Deun haver-se fet seu l’espai després de tantes setmanes amb escassa presència humana. L’escenari és adient per poder mantenir les distàncies, però no només. Algunes de les persones que dinamitzen l’assemblea del sindicat també n’havien dinamitzat al 15M, ja fa 10 anys. Llavors, amb la plaça plena, els coloms havien reculat.
La Marta és l’encarregada d’introduir «aquesta assemblea tan estranya». La inèrcia fa que agafi el micròfon que han plantat amb un peu al costat d’un altaveu en un extrem la plaça. Algú li fa gestos per recordar-li que la idea és que no s’ha de tocar i ella corre a amagar-se les mans darrere l’esquena.
Tot és realment estrany.
«Tornem perquè som essencials», explica. «Es pot anar a fer un cafè a l’Starbucks o una hamburguesa al McDonald’s i no passa res». En canvi, no es poden celebrar assemblees com les del sindicat, i això els preocupa tenint en compte que la setmana vinent es reactiven els terminis judicials, i, per tant, processos que poden acabar en desnonaments.
Durant el confinament, les organitzacions en defensa del dret a l’habitatge han patit molta pressió, fruit de l’impacte econòmic que està deixant molta gent en situacions de no poder fer front el cost de l’habitatge, o directament al carrer. No obstant, hi havia també una petita treva. Amb els terminis judicials aturats, s’autraven també els desnonaments —el que no vol dir que no hi hagi hagut gent que s’hagi trobat sense casa, perquè les situacions de precarietat són moltes.
«Entrem en una crisi molt profunda, i veiem amb el cas de la Nissan com milers de persones s’estan quedant al carrer», assenyala l’Esteve. De fet, abans de començar l’assemblea s’han fet una foto per mostrar la solidaritat amb els treballadors en vaga contra el tancament de les fàbriques de l’empresa a Catalunya. «Sortim al carrer també perquè no ens prenguin aquest dret en un moment de regressió de drets».
Havien pensat que una persona podia anar movent el micròfon —amb el peu— per apropar-lo a qui volgués parlar, però després han pensat que potser era més fàcil que la gent s’anés aixecant. «Algú te algun problema amb sortir a parlar aquí?», i no hi ha reaccions contràries. Al cap d’una estona de fer sortir la gent, però, acaben optant perquè una persona vagi apropant el micro a qui vulgui parlar per fer-ho més dinàmic.
La primera en sortir explica que ja va exposar el seu cas la setmana passada a l’assemblea online. «Vaig parlar amb l’Aitor però no sé si és aquí, com que és online no ens vèiem les cares». Explica que li van dir que demanés un informe d’exclusió residencial i li ha costat molt: «Normalment el tramita l’oficina d’habitatge, però està tancada i costa molt trobar la informació». Finalment, però, està sent atesa per serveis socials i, per qui no ho sàpiga, els hi diu que hi contactin directament.
Van sortint casos diferents. Un home a qui no li tornen la fiança del pis d’on va marxar després d’haver estat fent reparacions i acceptant rebre visites de possibles llogaters en ple confinament. També una dona que s’ha quedat sense pis perquè en ple confinament el propietari li va reclamar per una familiar. Una clàusula del contracte que van firmar deia que l’entregaria quan ell li demanés, i ella, diu, no coneixia la llei. Li expliquen que si hagués acudit al sindicat abans li haguessin aconsellat no entregar les claus, perquè és difícil que la propietat pugui justificar que has de marxar mentre el contracte és vigent. Es comprometen a ajudar-la a buscar solucions i també li indiquen com contactar amb el grup d’habitatge del seu barri.
Un veí del Raval explica que ha esgotat la prestació d’atur i que, en aquesta situació, tampoc ha trobat feina i no pot seguir pagant. Als propietaris, que tenen tota la finca, els hi va proposar pagar només la meitat del lloguer durant tres mesos. Li van dir que acceptaven aplaçar-li la meitat del lloguer, però que l’hagués de retornar en els propers sis mesos. Ell, però, no ho veu clar, perquè això el permet respirar ara però l’escanyarà en els propers mesos en què no sap quina serà la seva situació.
«L’economia productiva se’n pot anar al traste, però l’economia rentista ha de seguir cobrant, aquesta és la decisió dels propietaris i malauradament també del govern», assenyala l’Oleguer. Li diu que el sindicat pot intermediar amb la propietat, però que plantegen la vaga de lloguers justament per fer pressió i que prefereixin negociar abans que no cobrar res del lloguer. «En les vagues laborals tenim referents de com tothom para de traballar, però en les vagues de lloguer els referents són molt antics i els hem de construir, l’objectiu seria que no deixi de pagar només qui no pot, sinó tothom», afegeix una altra membre del sindicat.
Uns núvols foscos acompanyen l’assemblea des de l’inici i durant una bona estona van caient algunes gotes de pluja, però el paviment de la plaça és calent i l’ambient és agradable. En un determinat moment, però, la pluja s’espesseix. Coincideix amb l’entrada d’un grapat d’agents dels Mossos d’Esquadra per un dels accessos de la plaça i dos cotxes de policia per un altre.
La pluja, segurament, els ha agafat tan desprevinguts com a les organitzadores, que decideixen suspendre l’assemblea i emplaçar-se al proper divendres. Això, però, no atura l’activitat. Simultàniament, altres membres del sindicat estan dimanitzant una assemblea online per aquelles persones que o bé no poden venir perquè pertanyen a un col·lectiu vulnerable, o bé no viuen a Barcelona i, paradoxalment, han pogut començar a participar a les assemblees gràcies a la virtualitat.
Abans de desendollar el micròfon i marxar —a resguardar-se al porxo de l’FNAC, que rep un degoteig constant de clients—, un consell davant la situació irònica: «I recordeu, si us paren els Mossos que tenim aquí, digueu que veniu de consumir, de menjar una hamburguesa, que no us diran res».
