El carrer dels Pescadors i el carrer de l’Emília

Hi ha gent que admires sense haver arribat a conèixer. Això passa sovint, perquè llegim el que van deixar escrit, o el que han escrit altres sobre aquestes persones, o mirem pel·lícules que ens parlen de la seva vida. A vegades, però, admirem persones que no hem conegut però que tampoc apareixen als llibres d’història ni tenen cap biopic. Les admirem perquè altres persones que coneixem ens han transmès el seu amor.

Jo, si m’emociono algun cop quan sento a parlar de l’Emília Llorca, que no vaig tenir la sort de conèixer, és sobretot per la Gala Pin, perquè sempre troba una ocasió per traslladar quina era la forma de fer política de l’Emília —i provar d’encomanar-la. Aquest dimecres, 14 d’abril, li han dedicat un carrer a l’Emília a la Barceloneta, que fa cantonada amb el carrer dels Pescadors, on va viure i va fer viure el barri. Aquí podeu veure l’acte.

Una de les ocasions en què més me’n va parlar la Gala va ser quan la vaig entrevistar per escriure Habitar la trinxera, i ho vaig recollir en un capítol titulat justament amb un lema de l’Emília: “El barri s’ha de defensar”. La Gala parla de la importància de les relacions teixides entre generacions, entre diferents tradicions i bagatges polítics, i des de la generositat. A la inauguració del carrer ha recordat que l’Emília deia que calia ajudar a tothom perquè “un vecino es un vecino; no hay que juzgar”.

A continuació trobareu el fragment del llibre en què es parla d’aquestes relacions teixides al voltant del carrer dels Pescadors, amb l’energia de l’Emília Llorca. Les declaracions de l’Emília que vaig recollir al llibre provenen d’una publicació d’homenatge que van fer el 2010 la Mª del Pino Suárez Ruiz i la Lía Rojas Marcos i que podeu trobar aquí.

Fragment d’Habitar la trinxera:

Pescadors

29 de setembre del 1990 És el dia de Sant Miquel, patró del barri de la Barceloneta, i s’hi celebra la Festa Major. El carrer dels Pescadors ha decidit recuperar la tradició i engalanar-se. Ho fa, sobretot, gràcies a l’impuls d’una de les veïnes, l’Emília Llorca, que comença a moure els fils i enredar les senyores del carrer on havia nascut i vivia. La Barceloneta és un barri popular, de famílies obreres i pescadores, i hi predominen els anomenats «quarts de casa».

Al segle XIX la industrialització va portar moltes famílies a Barcelona, i els propietaris de les cases unifamiliars del barri van veure una oportunitat si les dividien en quatre per fer-hi cabre quatre famílies on abans en vivia una. El resultat van ser pisos d’entre 28 i 35 m² compartits per famílies senceres. En un barri així, es fa inevitable fer vida al carrer, i això ho dinamitzaven les dones del carrer dels Pescadors. Amb la creació de la comissió de festes van començar a estar tot el dia fent activitats al carrer: quan no era per preparar la festa, era per finançar-la, venent loteria o un pastís els diumenges.

«La festa no és protagonisme, és molta feina voluntària. Ens passem el dia bruts, pelant patates, parant taules, pendents de la llum, del so…, però com que t’agrada fer-ho, no importa, és el que busques», assegurava l’Emília en una entrevista el 2009, pocs mesos abans de perdre la vida en un accident de cotxe. Les impulsores de la festa s’enfundaven un davantal, que era la marca de la casa, i s’encarregaven que tot funcionés. En els primers anys hi havia tanta implicació que els veïns aprofitaven la festa per repintar les façanes de tot el carrer.

La festa les va portar a la lluita. «Cada cop et vas implicant més en els problemes dels veïns a través de la Festa Major, i et vas cultivant socialment i vas assumint compromisos, a poc a poc i cada cop més, i com que vas veient els moviments bruts que hi ha, et fan reaccionar», rememorava l’Emília. Així va ser com va acabar naixent, l’any 2005, l’Associació de Veïns de l’Òstia, que prenia el nom antic del barri, anterior al de Barceloneta. A més, ja existia una Associació de Veïns de la Barceloneta, però justament les veïnes de l’Òstia trobaven que tenia massa complicitats amb el Govern municipal i que no aportava solucions als seus problemes.

Va ser després de la creació de l’Associació quan es van assabentar per la premsa de la voluntat del Govern municipal d’impulsar el que s’anomenaria el pla dels ascensors. Es tractava d’un projecte urbanístic que pretenia rehabilitar el barri, que tenia una població envellida, instal·lant ascensors a les finques. Per la manca d’espai als edificis, la reforma comportava eliminar un de cada quatre «quart de casa» per instal·lar-hi l’ascensor, amb la consegüent expulsió de veïns i veïnes. L’Emília i companyia van veure que això no afectaria només les persones que perdrien directament casa seva, sinó que també hi hauria una revaloració del barri, que va esdevenir un lloc d’interès per a l’especulació, i els preus dels pisos van passar a ser prohibitius per a les famílies de la Barceloneta.

Complicitats

25 de novembre del 2004 El col·lectiu Miles de Viviendas ocupa una antiga caserna de la Guàrdia Civil al passeig de Joan de Borbó, a l’extrem de la Barceloneta que dona al port. Quan arriben es posen en contacte amb les entitats del barri per presentar l’espai i el seu projecte, i organitzen uns primers debats veïnals. Però els vincles més forts començaran a fructificar uns mesos després. Davant la perspectiva del pla dels ascensors, l’Emília i les seves companyes no sabien què fer: «Vam sortir amb el megàfon al carrer i li dèiem a la gent del barri que si us plau vinguessin a una assemblea a l’església de Sant Miquel, que ens volíem presentar i informar-los».

«Passaven amb el cotxe megàfon en mà, i llavors l’Albert Sancho, que llavors estava a Miles i després va estar a l’Associació de Veïns del Gòtic, va corrents cap allà i li diu que compti amb nosaltres, i l’Emília diu que sí, però l’Antonio, el seu marit, la mira i diu: “Amb els okupes? Semblen bons nanos, però no sé…”, i és quan arriben a casa que els fills de l’Emília li diuen: “Home, mama, potser soles no podreu i heu de comptar amb aquesta gent”», recorda la Gala Pin.

En una assemblea de Miles de Viviendas es van preguntar qui aniria a aquella trobada, i els quaranta volien fer-ho. «Hi havia hagut tota la lluita del Forat de la Vergonya, en què havíem après molt, però també havíem vist com s’havia fet servir la idea de que els veïns que lluitaven pel Forat eren els okupes, per deslegitimar-la», explica la Gala. Per això, van decidir no anar-hi tots, perquè no fossin tants okupes com veïns.

Quan vuit persones de l’assemblea de Miles de Viviendas van arribar a l’església de Sant Miquel, s’hi van trobar unes quatre-centes persones del barri, que estaven molt lluny d’espantar-se per la seva presència o els seus plantejaments. «Una senyora proposava tirar pedres a l’Ajuntament, una altra deia que no arribava per tirar-hi pedres, perquè anava amb muletes, però que si tallaven el trànsit, es podia quedar tallant-lo, i nosaltres dient: “No es tracta de tirar pedres el primer cop, companys, potser es tracta de recollir firmes”», rememora la Gala, rient. «Va ser molt divertit i també molt il·lustratiu dels diferents imaginaris amb què estàvem jugant cadascun de nosaltres, i va ser a partir de llavors que ens impliquem tots els que estem a Miles, d’una manera o una altra, i és quan jo faig el canvi al moviment veïnal; encara que continuï vivint a Miles, el meu xip ja és més veïnal», assegura.

L’Emília i la Gala establiran una relació molt estreta a partir de llavors, i l’Òstia i Miles compartiran pràctiques i aprenentatges. «Per una banda, hi ha com un nivell d’enamorament personal, i per altra, en el moment en què et trobes amb altres persones que veus que també ho estan fent d’una manera desinteressada i tens uns objectius comuns, jo crec que tenim tots la lucidesa de veure que no és només aferrar-te a una sola pràctica, sinó a partir d’entendre l’altre, veure de quina manera pots fer un cúmul de pràctiques», considera la Gala.

D’aquella assemblea neix la Plataforma en Defensa de la Barceloneta, que agrupa l’Associació de Veïns de l’Òstia, on es trobaven els veïns de tota la vida, altres veïns que portaven vint anys al barri, i també els més nous, els okupes de Miles de Viviendas. «En realitat, vam fer dos barrets per parlar del mateix, però això en un primer moment a l’Òstia els donava la tranquil·litat de que si alguna cosa no l’acabaven de veure clara, la podia fer la Plataforma, i no l’Òstia», explica la Gala. Al cap d’un temps, uns quants es trobarien dins l’associació de veïns.

«Una de les primeres coses que es proposa és fer una recollida de signatures, i uns quants de Miles no ho acabem de veure clar, perquè trobem que les signatures no serveixen per a res, però ho expressem amb cautela, i al cap de dos mesos ens adonem que recollir signatures ens serveix perquè la gent senti a parlar de la protesta, per difondre el tema del qual vols parlar, per anar creant xarxa i per, en un determinat moment, mostrar que som molts», exemplifica la Gala. D’altra banda, la gent de Miles introduïa els veïns en algunes formes d’acció directa –«supertoveta», assumeix–, com penjar una pancarta al monument als quarts de casa. També impulsen un taller de premsa per aprendre a tractar amb els mitjans, o miren de donar més forma a les manifestacions, «que al principi eren una mica a la virulé, i vam buscar que tinguessin cobertura mediàtica o que hi hagués un final». «Les senyores de l’Òstia venien de la comissió de festes, i llavors fèiem una sardinada o una altra cosa, i nosaltres plantegem que hi ha una dimensió digital, una dimensió de ciutat», va recordant la Gala.

Mirar la qüestió des d’una dimensió de ciutat també permet que la gent de la Barceloneta vegi que no està sola. «Hi ha molta repressió social al barri en aquell moment, i hi ha gent que li retira feines al fill de l’Emília, o li retira la paraula a ella o a altres de l’Òstia, que són dones que estan acostumades a ser molt sociables i estan molt reconegudes, però de cop es troben que hi ha gent que ja no els hi parla, perquè el seu fill treballa al port i no volen que les vegin juntes, o perquè els hi han dit que per culpa seva el seu fill perdrà la feina», lamenta la Gala, que remarca la importància que va tenir donar-se escalf les unes a les altres en tot aquell procés. «Vinc d’una casa ocupada que més o menys és diversa dins el que hi ha, però és una bombolla, i de cop aquí hi ha la realitat, i jo sé que vull fer política amb la realitat, no vull fer política amb els iguals, amb qui només discutim per matisos», conclou d’aquelles primeres experiències compartides.

Ascensors

23 de febrer del 2007 L’Ajuntament de Barcelona aprova provisionalment una modificació del Pla General Metropolità (PGM) per permetre el pla dels ascensors de la Barceloneta, després d’una setmana de protestes diàries al barri. Els tràmits per a aquesta aprovació havien començat el novembre del 2006 i havien intensificat la resposta veïnal. Segons el regidor del districte, Carles Martí, l’objectiu del pla era «atendre les necessitats de les persones grans i dignificar el barri», però les que s’aixecaven contra el pla eren en gran part les mateixes persones grans. Més enllà de la destrucció del 20 % de les cases del barri, el pla deixava les actuacions en mans de la iniciativa privada, que l’aplicaria amb la lògica de generar beneficis, denunciaven els veïns crítics.

En aquella època els propietaris ja havien vist que llogar els pisos a turistes era extremament més rendible que fer-ho a veïns i veïnes amb contractes antics. Més enllà de l’augment dels preus, les veïnes de l’Òstia van comprovar com moltes persones del barri patien situacions d’assetjament immobiliari i es van organitzar per atendre-les. Mentrestant, explica la Gala, van buscar eines per entendre millor què estava passant, i van recórrer a experts. «Hi ha una part del món acadèmic professional vinculada al món veïnal, com la Mercè Tatjer, el Manuel Delgado, el Francesc Magrinyà, el Josep Maria Montaner…, i a una Mercè li podies dir: “Posa’t la roba de treball i vine a l’Òstia a explicar-nos el pla dels ascensors”, i no és com tot un altre sector que parla en uns altres codis a l’espera que ho descodifiqui algú altre», assegura.

La Mercè va ser una de les redactores del Pla Especial de Reforma Interior (PERI) de la Barceloneta del 1986, que establia els criteris per la renovació urbana de la zona. Des de llavors, diu, «no hi ha un interès de l’Administració per fer un pla coherent, s’ha deixat que el barri s’anés degradant». «El que passa a la Barceloneta no és gentrificació, que és quan la gent es compra un pis i creu que està en un lloc més glamurós; el que pateix el barri és turisme massiu, pur i dur, que provoca la degradació del barri», assegura.

L’entrada d’aquest turisme massiu amb pisos turístics va associada a un augment dels preus, remarca la Mercè. «Els propietaris poden llogar els pisos i generar beneficis, però beneficis que ni tan sols reverteixen en una millora del barri; s’expulsa la gent, però no perquè vingui gent de més alt nivell adquisitiu, sinó perquè venen visitants temporals». I per què aquest procés té lloc a la Barceloneta? D’una banda, per proximitat de la platja, i de l’altra, perquè «són pisos molt petits, molt fàcils de convertir en apartaments turístics, perquè els arregles amb pocs diners», explica.

La Gala recorda que aquell 2007, mentre s’aprovava el pla dels ascensors, ja protestaven contra els pisos turístics al barri, i aquesta seria una de les principals lluites a la Barceloneta. Més enllà del pla dels ascensors, denunciaven que els veïns i veïnes eren expulsats amb el turisme, amb la construcció de l’Hotel Vela a primera línia de mar, saltant-se la llei de costes per la qual havien enderrocat els merenderos del barri, o amb la creació d’un port de luxe davant el barri, que allunyava els seus habitants.

29 de maig del 2007 La policia desallotja Miles de Viviendas i posteriorment enderroca l’edifici. El compromís del Govern municipal és fer-hi habitatges públics, en el marc d’altres equipaments que es construeixen al barri en paral·lel al pla dels ascensors, però el solar seguirà buit durant anys. La lluita veïnal aquell any és intensa, i el juny assumeix el càrrec la nova regidoria del districte, Itziar González, que es compromet a obrir un procés participatiu. Des de l’Òstia i la Plataforma en Defensa de la Barceloneta lamentaven, al principi de l’any següent, que el procés no s’havia materialitzat. A l’octubre del 2008 el consistori acaba fent-se enrere pel que fa al plantejament inicial del pla dels ascensors i finalment, el 27 de gener del 2011, es deroga definitivament el pla i es reconeixen els quarts de casa com a patrimoni de la ciutat. Després d’aquesta victòria, la relació nascuda entre «okupes i veïnes» segueix vigent, còmplice en la defensa del barri i amb l’Emília en el record.

Si voleu llegir més d’Habitar la trinxera, el llibre complet està disponible per descàrregues aquí per cortesia de la Fundació Periodisme Plural i l’editorial Octaedro.