Hi ha un debat recurrent en les esquerres sobre quin és l’espai que han d’ocupar les polítiques que sovint s’anomenen identitàries i quin aquelles vinculades exclusivament a la classe social. A més de ser un tema recurrent, sovint es planteja amb simplificacions i fal·làcies que fan difícil tenir un debat fonamentat sobre una qüestió que és molt rellevant. Per això recullo aquí alguns apunts d’una lectura que em sembla útil per pensar-hi: ¿Reconocimiento o redistribución? Un debate entre marxismo y feminismo, un llibre editat en castellà per Traficantes de Sueños —i que es pot descarregar al seu web— que recopila una polèmica entre Nancy Fraser i Judith Butler, dues filòsofes feministes dels Estats Units.
Nancy Fraser va publicar un primer article el 1995 a la New Left Review sota el títol «¿De la redistribución al reconocimiento? Dilemas de la justicia en la era “postsocialista”», que va ser recollit després com a primer capítol del seu llibre Justice Interruptus, publicat el 1997. Aquell any, Butler va publicar a la NLR un article que responia al de Fraser sota el títol «El marxismo y lo meramente cultural», que encara va tenir una resposta de la primera autora: «Heterosexismo, falta de reconocimiento y capitalismo: Una respuesta a Judith Butler». Aquests són els tres textos que recull el llibre, amb pròleg de Montserrat Galcerán. Aquí em centro sobretot en resumir les tesis de Fraser, al voltant de les quals gira la polèmica.
A l’article del 1995, Nancy Fraser expressa la seva preocupació perquè considera que cada cop predominen més les reivindicacions basades en la identitat i en canvi aquelles basades en la redistribució es troben en retrocés. El que planteja l’autora, és la necessitat de desenvolupar una teoria crítica del reconeixement que promogui una política cultural de la diferència que sigui coherent amb una política social de la igualtat.
La seva proposta parteix d’una distinció —que remarca que és purament analítica, ja que en realitat estan constantment entrecreuades— entre la injustícia socioeconòmica, que requereix polítiques de redistribució, i la injustícia cultural o simbòlica, que requereix polítiques de reconeixement. Ho explica així:
La solución a la injusticia económica pasa por algún tipo de reestructuración político-económica. Ésta puede consistir en la redistribución de la renta, en la reorganización de la división del trabajo, en el sometimiento de las inversiones a la toma democrática de decisiones, o en la transformación de otras estructuras básicas de la economía. A pesar de que estas soluciones diversas difieren de manera sustancial unas de otras, en lo sucesivo me referiré a la totalidad del grupo que conforman mediante el término genérico de «redistribución». La solución a la injusticia cultural, en cambio, consiste en una clase de cambio cultural o simbólico. Esto implicaría una reevaluación dinámica de las identidades denigradas y de los productos culturales de los grupos difamados. También implicaría reconocer y valorar de manera positiva la diversidad cultural. Una perspectiva aún más radical precisaría de la transformación total de los modelos sociales de representación, interpretación y comunicación de modo que pudiera cambiar el sentido que cada cual tiene de sí mismo. A pesar de que estas soluciones difieren de manera fundamental unas de otras, en lo sucesivo me referiré a la totalidad del grupo que conforman mediante el término genérico «reconocimiento». (31-32)
La política de la redistribució i la política de reconeixement, diu, semblarien tenir objectius contradictoris, perquè la primera apel·la a l’abolició de l’ordre econòmic que sosté l’especificitat d’un grup, mentre que la segona tendeix a posar en valor i reivindicar aquesta especificitat. El que diu Fraser, però, és que hi ha qui pateix tant la injustícia econòmica com la cultural, i necessita redistribució i reconeixement alhora.
A partir d’aquí, l’autora fa un exercici de reflexió a partir d’algunes categories que utilitza per explorar el dilema redistribució-reconeixement: les classes explotades, les sexualitats menyspreades, i les comunitats bivalents —que exemplifica a través de les dones i les persones racialitzades.
D’una banda, Fraser planteja que el proletariat pateix injustícies culturals importants, però que aquestes són «producto de la economía política en la medida en que las ideologías sobre la inferioridad de clase proliferan con el fin de justificar la explotación» (36), i trobarien solució amb la fi de l’explotació de classe. D’altra banda, assegura que la discriminació a les persones homosexuals no té l’origen en l’economia política, perquè es troben en tota l’estructura de classe de la societat capitalista i no ocupen una posició específica en la divisió del treball. Per suposat, la discriminació homòfoba pot portar injustícies econòmiques, com discriminacions en l’àmbit laboral o fins i tot del benestar social, però el que diu Fraser és que aquestes injustícies econòmiques parteixen de la injustícia cultural, i trobarien la resposta amb el reconeixement, amb una transformació de les valoracions culturals.
Interseccions
Més enllà del fet que aquestes categories no es troben aïllades en el món real, com admet la mateixa autora, en la seva dinàmica de reflexionar a partir de categories analítiques aborda les injustícies que afecten les comunitats bivalents. Són aquelles comunitats que
pueden ser víctimas tanto de una distribución socioeconómica desventajosa como de un reconocimiento cultural inadecuado, de forma que ninguna de estas injusticias es una consecuencia directa de la otra, sino que ambas son fundamentales y equivalentes en cuanto a sus causas. En este caso, ni las soluciones redistributivas por sí mismas, ni las soluciones de reconocimiento por separado serán suficientes: las comunidades bivalentes precisan de ambas. (40)
Així ens planteja, per exemple, que per acabar amb l’explotació de gènere, d’una banda caldria abolir la divisió del treball segons el gènere, tant en el treball remunerat com en el no remunerat. El camí seria abolir el gènere, igual que les classes socials. No obstant, la injustícia de gènere es fonamenta també en l’androcentrisme i el sexisme cultural, que privilegien tot allò associat a la masculinitat i menyspreen tot allò codificat com a femení. Així doncs, es fan necessàries polítiques de reconeixement, que requereixen també valorar l’especificitat del gènere. I el mateix, diu Fraser, succeeix amb la injustícia racial: «mientras la lógica redistributiva consiste en poner la “raza” como tal al margen del juego, la lógica del reconocimiento consiste en valorizar su especificidad de grupo» (46).
Per resoldre aquest dilema entre la necessitat simultània de reconeixement i redistribució, l’autora aposta per diferenciar entre les respostes afirmatives i les respostes transformadores davant les injustícies. Les solucions afirmatives, diu, són aquelles que busquen corregir els efectes injustos de l’ordre social sense alterar el sistema que els genera. En canvi, les solucions transformadores serien aquelles que aspiren a corregir aquests efectes injustos justament reestructurant el sistema que els genera. Ho resumeix en aquesta taula:
| AFIRMACIÓ | TRANSFORMACIÓ | |
| REDISTRIBUCIÓ | Estat del benestar liberal. Repartiment superficial dels béns existents entre els grups existents; sosté la diferenciació de grup; pot provocar un reconeixement inadequat. | Socialisme. Reestructuració profunda de les relacions de producció; desdibuixa la diferenciació de grup; pot contribuir a posar remei a algunes formes de reconeixement inadequat. |
| RECONEIXEMENT | Multiculturalisme predominant. Repartiment superficial de respecte entre les identitats existents en els grups existents. | Deconstrucció. Reestructuració en profunditat de les relacions de reconeixement; desdibuixa la diferenciació de grup. |
Pel que fa als exemples que plantejava la pròpia Fraser, diu que en el cas de l’homofòbia i l’heterosexisme, les polítiques afirmatives passarien per un reconeixement de la «identitat gai» com un fet que només necessita un reconeixement adicional. En canvi, les polítiques transformadores passarien per «deconstruir la dicotomía homo-hetero con el fin de desestabilizar todas las identidades sexuales asentadas» (49), en la línia del que planteja la teoria queer. Segons Fraser, «lo fundamental no es disolver todas las diferencias sexuales en una identidad humana única y universal, sino más bien establecer un campo sexual en el que se den diferencias múltiples, no binarias, fluidas, siempre cambiantes» (49).
Pel que fa a la injustícia econòmica, les polítiques afirmatives de redistribució serien aquelles vinculades a l’Estat del benestar liberal, i inclourien tant els programes de seguretat social per a les persones amb una feina estable com l’assistència social, que «apunta» a les persones pobres no només amb ajuts, sinó també amb hostilitat. «Un enfoque destinado a combatir injusticias de distribución puede, en este sentido, acabar creando injusticias de reconocimiento» (53). Les solucions transformadores, en canvi, reduirien les desigualtats sense crear classes estigmatitzades com a destinatàries d’una «generositat especial». En resum:
La redistribución afirmativa puede estigmatizar a los marginados, sumando el insulto del reconocimiento inadecuado a la ofensa de la privación. La redistribución transformadora, por el contrario, puede promover la solidaridad, contribuyendo a combatir algunas formas de reconocimiento inadecuado. (55)
Fraser aposta, doncs, per les solucions transformadores com la millor resposta tant al problema de la redistribució com al del reconeixement. I pel que fa a les que anomena categories bivalents? Doncs troba que, mentre en les solucions afirmatives perviu la contradicció entre reconeixement i redistribució, les respostes transformadores permeten superar aquestes contradiccions.
En la línia d’allò que assenyala sobre les ajudes socials, troba que les polítiques purament afirmatives pel que fa la discriminació racista o de gènere poden generar la sensació que les persones a qui es dirigeixen són privilegiades i reben un tracte especial i immerescut. En canvi, un feminisme o un antirracisme deconstructius, que tinguin com a objectiu a llarg termini generar una cultura en què les jerarquies de gènere o de racialització no estiguin solidificades, són coherents amb la redistribució transformadora d’un feminisme o un antirracisme socialistes.
Per concloure, l’autora ens recorda que ha utilitzat unes categories anàlitiques per expressar el seu argument, però en realitat ningú és únicament membre d’un sol tipus de comunitat, que estan creuades i fins i tot hi ha gent que es troba subordinada en un eix de divisió social però domina en un altre. Més enllà de la idea de comunitats bivalents, el dilema redistribució-reconeixement apareix quan es creuen aquestes identitats, i per tant,
cualquiera que sea gay y pertenezca al mismo tiempo a la clase trabajadora se enfrentará a una versión del dilema, independientemente de si consideramos la sexualidad y la clase como bivalentes. Y cualquiera que sea mujer y al mismo tiempo negra se encontrará este dilema de una forma acentuada y multiestratificada. Por tanto, en términos generales, tan pronto como reconocemos que los ejes de la injusticia se hallan entrecruzados, debemos aceptar las formas en las que se entrecruza el dilema redistribución-reconocimiento. Dichas formas se resisten más incluso, si cabe, a ser resueltas combinando soluciones afirmativas, que las formas que he considerado más arriba. Y esto es así porque las soluciones afirmativas trabajan por adición y sus objetivos a menudo se contradicen unos con otros. Por tanto, la intersección de la clase, la «raza», el género y la sexualidad hace más intensa la necesidad de soluciones transformadoras, haciendo aún más atractiva la combinación del socialismo y la deconstrucción. […] El proyecto de transformar las estructuras profundas tanto de la economía política como de la cultura se muestra como la única orientación programática aglutinadora capaz de hacer justicia a todas las luchas actuales que combaten contra la injusticia. (65-66)
Polèmica amb Judith Butler
El 1997, Judith Butler publica el seu article de resposta al de Nancy Fraser. Comença, més enllà del que expressa l’article original, amb una crítica a aquelles veus de l’esquerra que parodien «l’esquerra cultural» i assegura que l’objectiu de la paròdia no és
denunciar la forma en la cual la política de izquierda está determinada por los medios de comunicación o centrada en los mismos, degradada por lo popular y lo cultural, sino, por el contrario, precisamente, introducirse en los medios y dirigirlos, ganar popularidad, y triunfar empleando justamente los medios culturales que han sido tomados por aquellos a los que se pretende desprestigiar, reafirmando y encarnando de esta manera los valores de la popularidad y el éxito mediático que estimularon la crítica original. (70)
Afirma que no hi ha raons per donar per fet que els nous moviments socials puguin ser reduïts a les seves formacions identitàries, i que de fet són justament els que mantenen viva l’esquerra en el moment en què escriu.
Pel que fa a les tesis de Fraser, Butler assegura que les lluites queer no són purament culturals, sinó que, de fet, són econòmiques:
Lo económico, ligado a lo reproductivo, está necesariamente vinculado con la reproducción de la heterosexualidad. No se trata simplemente de que excluya las formas de sexualidad no heterosexuales, sino de que su eliminación resulta fundamental para el funcionamiento de esta normatividad previa. No se trata sencillamente de que ciertas personas sufran una falta de reconocimiento cultural por parte de otras, sino, por el contrario, de la existencia un modo específico de producción e intercambio sexual que funciona con el fin de mantener la estabilidad del sistema de género, la heterosexualidad del deseo y la naturalización de la familia. (82)
Aquest model imperant d’intercanvi sexual serveix a l’organització econòmica capitalista, i per tant, l’autora assegura que les pràctiques d’intercanvi sexual difuminen la diferència entre l’esfera cultural i l’econòmica.
En la seva resposta a Butler, Nancy Fraser qüestiona d’entrada la interpretació que fa dels seus plantejaments. No fa equivaldre, explica, la distinció entre redistribució i reconeixement amb una distinció entre allò material i allò cultural, sinó que assegura que la manca de reconeixement és una injustícia fonamental, igual de greu que les injustícies redistributives, i que no és purament simbòlica, sinó que té conseqüències tan materials com la distribució desigual.
Fraser defensa que el que planteja és una reflexió teòrica, en què ens convida a imaginar un espectre de col·lectivitats oprimides, on en un extrem hi hauria les víctimes ideals d’una distribució desigual, en un altre les d’una manca de reconeixement i al centre les comunitats bivalents. Assegura, però, que a efectes pràctics totes les col·lectivitats oprimides del món real són bivalents:
Prácticamente todas tienen un componente económico y otro de estatus; por lo tanto, virtualmente todas sufren de una distribución desigual y de una falta de reconocimiento en modos que impiden que podamos concebir cualquiera de ellas como un efecto indirecto de la otra, sino que, por el contrario, cada una tiene su peso específico independientemente de la otra. Sin embargo, no todas son bivalentes de la misma manera ni en el mismo grado. (94-95)
La distinció és útil, segons l’autora, per poder plantejar i respondre qüestions polítiques complicades sobre com crear sinergies entre les diferents lluites. A més, assegura que en el capitalisme tardà de final del segle XX, hi ha fractures entre el que s’anomena «vida personal» i els imperatius de producció i reproducció. És per això, diu, que
desde un punto de vista empírico, es realmente inverosímil que las luchas de los gays y las lesbianas amenacen al capitalismo en su forma histórica actual. Esto podría ocurrir si los homosexuales fueran construidos como una clase inferior, aunque útil, de trabajadores serviles, cuya explotación fuera central para que la economía funcionara, tal y como ha ocurrido, por ejemplo, con los afroamericanos. En este caso, se podría decir que los intereses del capital pasan por mantenerlos en «su sitio». No obstante, de hecho, los homosexuales son construidos como un grupo cuya sola existencia constituye una aberración, de forma similar a la construcción nazi de los judíos; debía privárseles por completo de un «lugar» en la sociedad. En este caso, no es de extrañar que los principales opositores a los derechos de los gays y las lesbianas no sean las corporaciones multinacionales, sino las fuerzas conservadoras de carácter cultural y religioso, cuya obsesión es el estatus y no los beneficios. […] La dimensión positiva de todo esto es que no necesitamos derribar el capitalismo para poner remedio a estas discriminaciones, aunque sigamos pensando que es preciso derribarlo por otros motivos. La negativa es que es preciso transformar el sistema de estatus vigente y reestructurar las relaciones de reconocimiento. (102)
La conclusió de Fraser és que, tot i que és convenient establir una distinció analítica entre injustícies principalment socioeconòmiques i injustícies principalment culturals o simbòliques, «la justicia social precisa hoy en día de redistribución y de reconocimiento. Cualquiera de estos elementos por separado resulta insuficiente» (107).
Referència
Butler, Judith, i Nancy Fraser. (2000) 2016. ¿Reconocimiento o redistribución? Un debate entre marxismo y feminismo. Traduït per Marta Malo de Molina Bodelón i Cristina Vega Solís. Madrid: Traficantes de Sueños.