Categories
Publicacions

Nkosikhona Swartbooi: «La ciutat es preocupa que la gent arribi d’hora a la feina, però no de quan arribaran a casa»

Nkosikhona Swartbooi | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

Tot i que hagin passat vint-i-set anys de la instauració de la democràcia, bona part de la població de Sud-àfrica encara viu les conseqüències de l’apartheid, i l’accés a l’habitatge i el dret a la ciutat són un dels terrenys en què això és més evident. Nkosikhona Swartbooi, activista i dinamitzador comunitari, lluita contra el llegat espacial de l’apartheid a Ciutat del Cap, perquè encara avui veu que el color de pell de la gent és més fosc com més s’allunya del centre de la ciutat. Per això va ser un dels impulsors de Reclaim the City (RTC), un moviment que treballa per deixar enrere la segregació i respondre als problemes d’accés a l’habitatge de la població més pobra. Aquesta conversa comença al final del 2019, en una trobada del projecte Organising Cities, i continua en videotrucades a l’inici del 2021, mentre treballa amb la seva comunitat per resoldre els problemes derivats de la pandèmia de la COVID-19.

Entrevista a Nkosikhona Swaartboi al blog del CCCB Lab.

Categories
Publicacions

La lluita LGTB en la dècada dels 70 a Barcelona

L’octubre del 2019, amb l’Adrià Rodríguez Castelló, vam participar amb una comunicació sobre el moviment LGTB de Barcelona en el segon congrés Les Altres Protagonistes de la Transició: Mobilitzacions Socials i Esquerra Radical. La nostra aportació seguia la recerca iniciada amb el documental El Fil Rosa i explorava la formació del moviment des del final de la dictadura, el difícil encaix de la diversitat més enllà del fet gai i l’atzucac que va representar la legalització del col·lectiu.

Ara la Fundació Salvador Seguí i el Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID) – UAB han publicat les actes del congrés, que es poden consultar en format pdf aquí, i a continuació reprodueixo el text de la nostra comunicació (en pdf aquí).

Categories
Publicacions

Vides deportades

Més d’11.000 persones van ser deportades des de l’estat espanyol l’any 2019 perquè es trobaven en situació administrativa irregular. Aquesta mesura interromp projectes de vida i fa que les persones amenaçades per l’expulsió enfrontin una por constant. El reportatge «Vides deportades» transcorre entre el Senegal i Catalunya, i explica les històries de les persones que, d’una banda i de l’altra, viuen les conseqüències d’un sistema de polítiques migratòries que imposa l’amenaça de la deportació.

Reportatge per al programa 30 minuts de TV3.

Categories
Publicacions

Lídia Heredia: «Voler convertir la tertúlia en un arc parlamentari és la pitjor manera de garantir la pluralitat»

Lídia Heredia (Badalona, 1971) és al capdavant d’Els Matins de TV3 des de fa sis anys i en fa més que viu l’actualitat des de primera línia. Tot i que els mesos més durs de la pandèmia, amb els canvis de graella a TV3, va passar a treballar darrere les càmeres, posa la mirada sobre les implicacions per als mitjans de la situació viscuda a causa del coronavirus. I més enllà de la Covid-19, expressa preocupacions sobre el periodisme actual, que té tasques pendents si vol contribuir a construir en un món polaritzat: la primera, parlar més sobre allò que es fa i menys sobre allò que es diu.

Entrevista a Lídia Heredia publicada a Mèdia.cat.

Categories
Publicacions

Tonatiuh López: «El error de los museos es querer crear un público; la vida ya está creada, hazte cargo de ella»

Tonatiuh López | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

Ecatepec de Morelos, a tan solo veinte minutos de la Ciudad de México, es el municipio más grande del país y también el más inseguro; tiene el récord de feminicidios y está declarado zona de catástrofe ambiental. «Es un municipio que algunos periodistas describen como el peor lugar para nacer, pero también es el lugar donde muchos nacemos», señala el historiador del arte Tonatiuh López. Es una de las personas que hace funcionar el Museo Arte Contemporáneo Ecatepec (MArCE), un museo sin paredes, un proyecto comunitario que actúa a través del arte para poder generar cambios y un impacto en la comunidad.

Entrevista a Tonatiuh López en el blog de CCCB Lab.

Categories
Publicacions

Ignacio Escolar: «La redacció del futur serà més un punt de trobada que un espai on treballar tota la setmana»

Ignacio Escolar

En un context de crisi econòmica que s’acarnissava especialment amb els mitjans de comunicació, Ignacio Escolar (Burgos, 1975) va fundar l’any 2012 elDiario.es, un mitjà nadiu digital que en els darrers vuit anys s’ha fet un espai propi en el panorama mediàtic espanyol. Amb la pandèmia, el sector afronta una nova crisi. Els mitjans han perdut ingressos i s’han hagut de reinventar en un moment d’una demanda informativa sense precedents. A elDiario.es, però, la por dels primers dies per la sostenibilitat econòmica s’ha convertit en confiança en el seu model, d’accés gratuït i subscripcions voluntàries.

Entrevista a Ignacio Escolar publicada a Mèdia.cat.

Categories
Publicacions

L’acció educativa, entre l’emergència i l’aïllament

El confinament per la pandèmia de la COVID-19 ha generat nous reptes a l’hora de desenvolupar una tasca educativa en un context amb importants restriccions sanitàries i un nou increment de les desigualtats.

Reportatge publicat al número 22 de Quaderns d’Educació Social.

Categories
Publicacions

Alaaddine Azzouzi: «Sembla que el món de periodisme sigui només pels blancs»

Alaadine Azzouzi

El mataroní Alaaddine Azzouzi té vint anys i al setembre començarà el tercer curs de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Compagina la seva formació universitària amb l’activisme antiracista, i en el terreny del periodisme, tot i la seva joventut, va obrint camí. A les redaccions catalanes no coneix referents com ell, fill de pares marroquins, i sent la pressió que se’l consideri representant de tota una comunitat. També insisteix en el fet que com a periodista pot parlar d’alguna cosa més que de racisme. Ha escrit a la DirectaMirallSàpiens i aquest estiu és redactor en pràctiques a Vilaweb.

Entrevista a Alaaddine Azzouzi publicada a Mèdia.cat.

Categories
Anàlisi

La Buenos Aires: El que importa no és de qui són les parets

El març del 2019 un grup de veïns i veïnes de Vallvidrera van ocupar la casa Buenos Aires, un edifici propietat d’una congregació religiosa, els Pares Paüls, que portava set anys vuit i pel qual s’estava negociant amb un fons d’inversió per la creació d’un hotel. En un barri com aquest, en què el veïnat compta amb molt pocs espais de trobada, la casa ocupada ha esdevingut un motor per la vida comunitària al barri.

La setmana passada l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la seva intenció d’expropiar la casa per fer-hi un equipament per gent gran, pisos dotacionals. Això pot respondre al problema de l’elitització del barri i a la preservació del patrimoni, però per si sol no garanteix la continuïtat del projecte comunitari que s’hi ha estat fent durant l’últim any. Que l’edifici passi a ser de titularitat pública i es converteixi en un equipament en principi el posa a servei del barri, però no garanteix que segueixi fent una funció comunitària.

Aquesta situació planteja una disjuntiva en què s’han trobat moltes iniciatives socials quan entren en contacte amb l’administració: la disjuntiva entre allò comú o comunitari i allò públic, o com a mínim si entenem allò públic com allò que pertany a l’administració.

Justament a l’Ajuntament de Barcelona hi ha gent plantejant que allò públic no és només allò que pertany a l’administració, de titularitat pública, sinó que és allò comú. En aquesta línia, fa tres anys l’Ajuntament va encarregar un marc conceptual sobre els comuns urbans a les cooperatives La Hidra, Ekona i Col·lectiu Ronda, i allà definien els béns comuns com una relació social en tres eixos: comunitats organitzades entorn de recursos compartits (en el cas de la Buenos Aires, un edifici) segons formes democràtiques de governança.

D’entrada cal dir que un recurs compartit no té res a veure amb ser-ne propietari. En aquest cas s’ha accedit a aquest recurs a través de l’ocupació, i per això mateix segueixen pendents d’una ordre de desallotjament. Però el cas és que a través d’aquest procés s’ha convertit la casa en un bé comú i en un espai de dinamització comunitària.

El que explica la gent de la casa és que justament a Vallvidrera els espais de trobada són un recurs molt escàs, que fins i tot falten bancs on poder-te apalancar una tarda quan surts de l’institut si ets un adolescent. Quan obres un espai com aquest, es generen coses inesperades, com per exemple que els i les joves del barri s’hi comencen a trobar perquè sí, perquè és un espai on poden passar l’estona tranquils, i d’aquesta relació n’acabi sortint un casal de joves que enriqueix la vida social de Vallvidrera.

Però això no només passa en una casa ocupada. Quan van inaugurar la biblioteca de la Trinitat Vella-José Barbero, per exemple, es va omplir de joves, no perquè hi anessin a llegir, sinó per passar l’estona, perquè no disposaven d’altres espais al barri. En el cas d’una biblioteca, que hi anessin joves a passar l’estona va ser disruptiu —i a més fins i tot deien que anaven «a liar-la»—, però en comptes de fer-los fora i imposar el silenci que s’espera d’una biblioteca van intentar generar aliances, que es van convertir en tallers de rap i de twerking però també de poesia.

Al llibre Gestió comunitària i transformació social, Oriol Barba i Anna Subirats plantegen que el que és important no és de qui són les parets, sinó què s’hi fa. En el cas de la Buenos Aires, quan s’hagi expropiat, les parets —l’edifici— seran de l’administració, i per tant es pot seguir considerant un recurs compartit. Però si pensem en els tres criteris per definir un bé comú i l’important és seguir garantint els altres dos: que hi hagi una comunitat organitzada i una democràcia interna.

Difícilment algú posarà en dubte la necessitat d’equipaments residencials per la gent gran, i més després de l’horror que hem vist durant aquesta pandèmia, però estem acostumats a què les residències —o els pisos assistits, que seria aquest cas— siguin espais més aviat tancats. El repte serà mantenir la vitalitat que ha tingut la casa com a dinamitzadora del barri en aquest any i escaig.

Acollir-hi gent gran no vol dir que s’hagi de tancar a la comunitat, sinó que potser és una oportunitat per pensar models més permeables. Igual que una biblioteca pot ser un motor comunitari, també ho podria ser un equipament per la gent gran. Seria enriquidor per tothom que hi poguessin conviure el casal de joves, la cooperativa d’alimentació ecològica o el grup de pilates. Aquest serà el repte després de l’expropiació, que també és un procés llarg. Mentrestant la gent que ha obert la casa intentarà seguir resistint i creant comunitat com fins davant l’amenaça de desallotjament.


Si us interessa la qüestió dels espais, la seva gestió i l’acció comunitària, hi ha molta gent a Barcelona que hi pensa. Vaig aprendre molt d’elles escrivint Retrats de la Barcelona comunitària i en el capítol «El problema de les parets» trobareu algunes de les seves reflexions i experiències. Es pot descarregar gratuïtament aquí.

Aquest post és fruit d’uns apunts per una intervenció al programa Planta baixa de TV3. Es pot recuperar aquí a partir de 1:40:00.

Categories
Crònica

Proximitat social

El dijous passat, dia 18, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va convocar per primer cop a aturar un desnonament des de la declaració d’estat d’alarma per la pandèmia de la covid-19, al barri de Collblanc a l’Hospitalet. Avançant pel carrer Mas se sentia molt xivarri —micros, megàfons i càntics—, però això és habitual en les accions de la PAH. La sorpresa va ser arribar a la cantonada del carrer Llobregat, on viuen la Liliana i la seva família, i veure la gentada.

La Delia, que és de les veteranes de la PAH de Barcelona, comentava que feia molts anys que no veia un desnonament amb tanta gent. A diferència d’aquells anys després del 15-M quan els desnonaments eren punt de trobada de moltes indignacions, ara hi ha molts col·lectius a més de la PAH —llavors també n’hi havia alguns, xarxes de suport mutu i assemblees de barri— aturant desnonaments en diversos llocs alhora. El dijous en canvi, era el desnonament, i hi va anar gent de molts col·lectius en defensa de l’habitatge.

A mi també m’hi va portar el que tenia de significatiu el dia. Com que a primera hora del matí plovia, mentre pensava en com arribar caminant sota la pluja del Raval a Collblanc —amb això del virus evitem els transports col·lectius—, vaig pensar en el primer escrache, que va ser un dia significatiu per la PAH passat per aigua, però al final va sortir al sol.

Va sortir el sol i no van fer fora de casa la Liliana i la seva família. Van aplaçar el desnonament al setembre, i pel que deien, és molt més temps que els aplaçaments habituals a l’Hospitalet, que acostumen a ser d’una setmana per l’altra. Va ser un matí bonic. Una de les principals pors del moviment era que, sortint del confinament, la gent no estigués disposada a posar el cos per aturar els desnonaments com feia des de fa anys. No només hi segueixen estant disposada, sinó que en té moltes ganes.

Al vespre, però, la Sònia va fer un tuit amb les fotos que havia fet per eldiario.es i algú li responia que calia no oblidar les mascaretes. Les indicacions de la convocatòria eren clares: mascareta i distància. A l’hora de la veritat, la distància era difícil.

El 2 d’abril, en una conversa amb la Lucía Delgado per la revista Deriva, ens explicava com vivien el confinament des de la PAH de Barcelona, amb els grups de Telegram bullint: «Som humans, som passionals i ens agrada relacionar-nos, i és important. Nosaltres, a més, a les nostres assemblees som molt de tocar-nos, llavors imagina’t! Que no ens puguem tocar, això és una bogeria, i llavors hi ha un munt d’emoticones, de vídeos…». Seria possible aturar desnonaments, o encara més, seria possible la PAH, sense aquesta proximitat?

Setmanes més tard, vaig moderar una altra conversa virtual, en aquest cas organitzada per Energies Comunitàries amb algunes de les protagonistes de Retrats de la Barcelona comunitària. L’Amparo Iturriaga, de l’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes, estava molt enfadada perquè les acabaven d’informar que encara no podrien utilitzar els locals on fan els tallers de costura, cuina i bricolatge del projecte Més amb menys. Els tallers van néixer com una excusa per fer xarxa i salut al barri i són, diu l’Amparo, «projectes d’acompanyament, d’estar en contacte amb la gent», i reprendre’ls és fonamental perquè la gent recuperi l’autoestima.

«En els equipaments no només es fa gimnàstica o s’aprèn anglès, es fa molt més que això, és una qüestió de relacionar-nos, compartir, ajudar-nos, en definitiva, de no sentir-nos soles, de sentir que som importants per algú i ens tenen en compte, i haurem de batallar per això», diu l’Amparo. Justament la Delia, que davant l’èxit de convocatòria recordava desnonament d’anys enrere, em deia unes setmanes abans que «la cosa més bona que té la PAH és la proximitat, el valorar una persona com a tal, amb totes les seves coses, perquè som molt diferents».

Diu l’Amparo que passen coses molt estranyes quan pots anar a un bar, a la platja o a un centre comercial però no als tallers del Més amb menys. El Sindicat de Llogateres es planteja el mateix. Després d’una primera assemblea presencial —aquesta sí passada per aigua— a la plaça de Catalunya, ara es troben a Sant Antoni, però sota estricta vigilància policial.

El Nacho Quadras, de Ràdio Nikosia, deia en el debat d’Energies Comunitàries que el confinament el reafirma en la necessitat del contacte amb la gent i el poder fer el que coses que ens realitzin. «Molts de nosaltres emmalaltim perquè ens ha faltat això», assegura ell, que forma part d’aquesta associació formada per persones que viuen o han viscut amb un patiment mental. «Salut és trobar-se l’un amb l’altre i realitzar-se com a persona Això és salut».

Ara que es reivindica la importància de la distància física —i se’n diu distància social—, aturar el desnonament de la Liliana va ser una explosió de proximitat social. I no hem de negar la necessitat de protegir-nos i protegir la gent que ens envolta davant el virus, però no pot ser renunciant a aquesta proximitat. El repte, com em comenta la Brigitte Vasallo, que aquests dies treballa el tema, és «com recuperem la trobada física fent que sigui un espai de seguretat per tothom, que és un tema que sempre sobrevola, però especialment en aquests moments».

Deia el Nacho que aquesta pandèmia ha fet més evident com els valors del neoliberalisme i de l’individualisme són insostenibles. Però per construir un món millor, un món en què valgui la pena viure, només ho podrem fer des de la proximitat social. Amb molta gent aplegada en una cantonada de Collblanc perquè la Liliana i els seus fills no es quedin al carrer. Junta i amb l’alegria i l’energia de la Najat i la Malika, que no deixaven anar ni el micro ni el ritme, per cantar sobre allò que no s’entén: «gent sense casa, i cases sense gent».


P.D.: Buscant l’enllaç he vist que el Pere, amb un dels seus cartells en dinA4, és el protagonista d’una de les fotos que va fer la Carmen Secanella del primer escrache. Aquests dies està ingressat a l’espera d’una operació, però això no li impedeix seguir donant guerra amb un full de paper, i des del Lokal ens van informant sobre el seu estat de salut. Això, a distància, també és proximitat social.