Dins del cicle Argumenta BCN, organitzat a diversos centre cívics de la ciutat, modero tres sessions sobre «La por de l’altre». La primera ha partit de l’experiència de Jean Wyllys com a activista i diputat al Brasil i també de la seva recerca. El vam convidar a parlar sobre com l’extrema dreta instrumentalitza la por de l’altre —la LGTBIfòbia, el racisme, el masclisme, el classisme…— per als seus objectius polítics, sobre com fer-hi front i generar discursos alternatius.
Miguel Mellino (Buenos Aires, 1967) és professor d’estudis postcolonials a la Universitat de Nàpols-L’Oriental. Al llibre Gobernar la crisis de los refugiados (Traficantes de Sueños, 2021), aquest antropòleg analitza l’ús polític del racisme i de les migracions a Europa per part dels nous moviments d’extrema dreta –però també d’altres espais polítics, com el centreesquerra– a l’hora de fer front tant a la crisi econòmica del 2008 com a l’anomenada “crisi de les refugiades” del 2015. En aquest assaig, Mellino planteja l’antiracisme com una lluita transversal, però per fer realitat els seus objectius posa deures als moviments d’esquerres blancs europeus.
Les persones que vivim de lloguer a Catalunya hem patit un cop dur aquesta setmana amb la suspensió dels articles de la llei 11/2020 que regulen els preus del lloguer. Tot i l’alarma generada pels sectors rendistes, la llei no només ha servit per baixar els preus de lloguers, sinó que no ha tingut impactes negatius en l’oferta; de fet es van llogar més pisos el 2021 que el 2019. La mesura era imprescindible, sobretot si tenim en compte que, ja abans de la pandèmia, les llars llogateres de l’àrea metropolitana de Barcelona havien de dedicar més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer. El Tribunal Constitucional, però, ha optat per anul·lar-la amb arguments competencials.
Ara bé, lluny de ser una gran derrota —i tot i que les conseqüències immediates poden ser molt negatives per moltes persones—, la resolució del Tribunal Constitucional no és més que un escull en un camí que sembla no tenir marxa enrere.
El 2010 una Plataforma d’Afectades per la Hipoteca que només tenia un any de vida va presentar una proposta de llei per fer front a la crisi hipotecària i l’escalada de desnonaments arreu de l’Estat. El procés perquè la llei arribés al Congrés va ser llarg, però quan hi va arribar el 2013, havia arreplegat el suport de 90% de la població, inimaginable quan van començar. Tot i això, el Congrés, amb majoria absoluta del PP, no la va aprovar.
Aquella era una proposta de mínims que, ja ho deien les seves impulsores, no solucionaria el problema de l’habitatge. Només serviria per parar el cop dels desnonaments. El que plantejava era 1) regular la dació en pagament perquè qui entregués casa seva al banc ja no tingués més deute, 2) suspendre els desnonaments de persones sense alternativa habitacional, i 3) que poguessin seguir vivint a casa seva pagant un lloguer social.
Regular els preus dels lloguers, però, tot i que segurament semblava una bona mesura per qui impulsava la llei, quedava lluny d’allò que creien que podien aconseguir o que podien defensar com una mesura de «mínims». Allò que considerem de mínims no és necessàriament el que és imprescindible per garantir una vida digna, sinó que és fruit d’allò que, com a societat, consensuem que podem o no podem tolerar; que requereix una resposta política o que simplement provoca lamentacions. I aquests consensos, clar, són canviants.
El setembre del 2020, deu anys després d’aquella proposta de la PAH, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei impulsada pel Sindicat de Llogateres que promulgava allò que havia estat impensable: que el preu dels lloguers havia de tenir un topall per poder garantir el dret a l’habitatge. Aquesta setmana, tot i l’anul·lació, el Congrés dels Diputats ha admès a tràmit un projecte de llei que, tot i que amb molt menys impacte que la llei catalana, també inclouria mesures de regulació del preu dels lloguers. Ara caldrà veure si la tramitació parlamentària podrà superar les reticències del PSOE per fer-lo equivalent a la llei tombada.
Aquestes mesures no són fruit única i exclusivament de canvis en la relació de forces en els parlaments, sinó sobretot de canvis en el sentit comú, impulsats pels moviments pel dret a l’habitatge. Canvis que són lents, però també profunds.
Fa uns mesos vaig coincidir en un seminari sobre la història dels moviments per l’habitatge amb Manel Guàrdia i Manel Aisa. Tots dos parlaven sobre l’impacte de la vaga de lloguers impulsada pel sindicat de la construcció de la CNT el 1931, molt ben explicada per Aisa. Comentaven que, tot i la dura repressió contra els sindicalistes, la vaga va ser un èxit: el preu dels lloguers pràcticament no va pujar des del 1931 fins que el 1985 el ministre socialista Miguel Boyer va aprovar el decret que limitava la durada dels lloguers.
En aquell moment, amb l’expansió global del neoliberalisme i el procés d’integració d’Espanya a la Comunitat Europea i al seu model econòmic, el sentit comú avançava en un altra direcció. Molts moviments i organitzacions —veïnals, okupes, sindicalistes, altermundistes, …— van seguir resistint, i avui veiem com fructifica aquesta resistència, tot i que ho faci més lentament en l’àmbit legislatiu que en el social.
Potser amb la regulació dels lloguers ens trobem davant d’un de tants canvis legislatius que en un moment van semblar impossibles, però que canvien els paradigmes de quins drets i llibertats volem. Per posar un exemple molt prosaic, la prohibició de fumar en espais tancats era impensable fa no tant de temps, però com a societat vam entendre que no era una qüestió de llibertat individual, i que hem de tenir la llibertat de no respirar fum de tabac. En aquesta línia, imagino, anirà la regulació del vehicle privat a les nostres ciutats.
Un exemple més semblant a la qüestió del lloguer, però, el podem trobar en l’àmbit del treball. Ja fa temps que vam assumir que les relacions dels treballadors i treballadores amb els seus ocupadors no és un acord que prenen dues parts lliurement. Com menys recursos tinguis, menys lliure ets per triar una feina. Per això existeix un salari mínim, per posar un límit a l’explotació d’aquesta desigualtat.
En el cas de l’habitatge, com explica molt bé l’antropòloga Irene Sabaté al seu llibre Habitar tras el muro, també és fals que un contracte de lloguer sigui un acord lliure entre iguals, perquè és la porta d’accés a una necessitat bàsica. Així doncs, també seria necessari, per promoure els drets i les llibertats de les persones, posar límits a l’explotació en aquestes relacions desiguals. Amb una afectació molt petita pels rendistes, ens dóna molta més llibertat i seguretat a les persones llogateres.
La regulació dels lloguers, com la ILP impulsada en el seu moment per la PAH, no és una solució al problema de l’habitatge. Com tampoc el salari mínim és la resposta a les desigualtats econòmiques que existeixen en la nostra societat. Són mesures de mínims, de contenció, que posarien el límit d’allò que, com a societat, ens sembla intolerable. No són ni tan sols plantejaments anticapitalistes. Per això mateix, estic convençut que, més aviat que tard, si la gent se segueix organitzant per lluitar pel dret a l’habitatge, la regulació arribarà.
Ara bé, això queda molt lluny del món nou que, parafrasejant Durruti, portaven els vaguistes del 1931 al seu cor. Segurament no només perseguien tenir tenir lloguers justos, sinó que devien creure que la propietat és un robatori, i que un bé imprescindible per la vida, com és l’habitatge, no pot ser un bé de mercat. Això sembla estar més lluny de ser un consens a la nostra societat, però el sentit comú està sempre en moviment, i depèn de quanta gent s’organitzi, hi pensi, en parli i ho lluiti, pot estar, amb el temps, més a prop del que ens pensem.
Hi ha un debat recurrent en les esquerres sobre quin és l’espai que han d’ocupar les polítiques que sovint s’anomenen identitàries i quin aquelles vinculades exclusivament a la classe social. A més de ser un tema recurrent, sovint es planteja amb simplificacions i fal·làcies que fan difícil tenir un debat fonamentat sobre una qüestió que és molt rellevant. Per això recullo aquí alguns apunts d’una lectura que em sembla útil per pensar-hi: ¿Reconocimiento o redistribución? Un debate entre marxismo y feminismo, un llibre editat en castellà per Traficantes de Sueños —i que es pot descarregar al seu web— que recopila una polèmica entre Nancy Fraser i Judith Butler, dues filòsofes feministes dels Estats Units.
Nancy Fraser va publicar un primer article el 1995 a la New Left Review sota el títol «¿De la redistribución al reconocimiento? Dilemas de la justicia en la era “postsocialista”», que va ser recollit després com a primer capítol del seu llibre Justice Interruptus, publicat el 1997. Aquell any, Butler va publicar a la NLR un article que responia al de Fraser sota el títol «El marxismo y lo meramente cultural», que encara va tenir una resposta de la primera autora: «Heterosexismo, falta de reconocimiento y capitalismo: Una respuesta a Judith Butler». Aquests són els tres textos que recull el llibre, amb pròleg de Montserrat Galcerán. Aquí em centro sobretot en resumir les tesis de Fraser, al voltant de les quals gira la polèmica.
A l’article del 1995, Nancy Fraser expressa la seva preocupació perquè considera que cada cop predominen més les reivindicacions basades en la identitat i en canvi aquelles basades en la redistribució es troben en retrocés. El que planteja l’autora, és la necessitat de desenvolupar una teoria crítica del reconeixement que promogui una política cultural de la diferència que sigui coherent amb una política social de la igualtat.
La seva proposta parteix d’una distinció —que remarca que és purament analítica, ja que en realitat estan constantment entrecreuades— entre la injustícia socioeconòmica, que requereix polítiques de redistribució, i la injustícia cultural o simbòlica, que requereix polítiques de reconeixement. Ho explica així:
A pesar de conocida desde hace años en la lucha de los pueblos indígenas en México, María de Jesús Patricio, Marichuy (Tuxpán, México, 1963), alcanzó fama internacional en 2017 cuando apareció como la apuesta del Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) para las elecciones presidenciales mexicanas. Marichuy era la vocera, la portavoz, de una iniciativa que buscaba “volver a sacudir México” como lo hizo el levantamiento zapatista en 1994.
Después de la precandidatura de Marichuy, que no consiguió los apoyos necesarios para llegar a las elecciones, pero sí tejer alianzas a lo largo y ancho de México, la nueva sacudida del zapatismo pasa por Europa. En julio desembarcó en Vigo un primer escuadrón que buscaba abrir camino a la Gira por la Vida, que ahora cuenta con 28 grupos de zapatistas recorriendo el continente para compartir experiencias con colectivos europeos. Además, la gira incluye una delegación del Congreso Nacional Indígena (CNI), de la que forma parte Marichuy.
Virginia Eubanks (Estats Units, 1972) és una politòloga que porta anys estudiant les noves tecnologies, però confessa que és una excusa per parlar sobre les desigualtats que hi ha a la nostra societat. Al seu darrer llibre, La automatización de la desigualdad: Herramientas de tecnología avanzada para supervisar y castigar a los pobres (Capitán Swing, 2021), aborda els efectes de tres eines tecnològiques diferents sobre les vides de les persones pobres en tres punts dels Estats Units. Actualment també és editora d’una sèrie de reportatges de The Guardian sobre l’automatització de les cures.
En Març Llinàs (Palma, 1994) és guionista, humorista i formador en matèria de gènere. Acostuma a explicar de seguida que és trans, i el febrer del 2020 va començar un podcast en què durant un any va narrar mes rere mes les seves experiències i reflexions després d’haver començat a prendre hormones, Mòbil, cartera, claus, “l’únic podcast on la veu del presentador canvia a cada episodi”. Actualment fa una secció setmanal a Els experts d’iCat, i en aquesta entrevista parla amb Mèdia.cat sobre la representació de la realitat trans als mitjans de comunicació i als productes audiovisuals.
Després d’escriure Habitar la trinxera, que parlava en gran mesura dels moviments previs a la creació de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, tenia ganes de poder parlar una mica més de la pròpia plataforma i el seu funcionament. Aquesta idea va anar prenent forma fins que es va convertir en el projecte de La PAH: Manual de uso. Aprendizajes para la acción colectiva a partir de la lucha por el derecho a la vivienda, que hem presentat avui.
La Fundació Rosa Luxemburg ha fet possible aquest projecte, que em va permetre parlar amb una cinquantena d’activistes de diferents PAHs de l’Estat per intentar recollir alguns dels aprenentatges de 12 anys d’història de la plataforma i presentar-los de forma que puguin ser útils per qui vulgui apostar per l’acció col·lectiva.
El llibre es pot descarregar en castellà i en anglès al web de la Fundació Rosa Luxemburg. Us deixo a continuació el text de la introducció.
Aquí podeu veure l’acte de presentació del llibre a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, amb membres de diferents PAHs i d’altres col·lectius pel dret a l’habitatge de Barcelona:
El Pau Faus i la PAH de Barcelona van fer un vídeo que acompanya el llibre per parlar sobre com són les assemblees de benvinguda a la plataforma, un element que ajuda a entendre molt del funcionament de la PAH:
Podeu llegir la introducció a continuació:
Durant la tercera i la quarta temporada d’Oh My Goig! La sèrie (una producció de Camille Zonca per Betevé) vaig ser guionista de no-ficció, recollint els debats del grup de joves (el comitè de joves expertes) que assessoren la creació del guió. A la cinquena temporada, però, han anat més enllà i, a més de l’assessorament, han fet un podcast en què parlaven sobre alguns dels temes principals de cada capítol amb alguna convidada. La meva feina aquest cop ha estat acompanyar les joves del comitè en aquest procés, i aquest ha estat el resultat:
La lluita contra la pandèmia de la covid-19 al Brasil està lluny d’albirar una llum al final del túnel, amb resultats que no fan més que empitjorar. El Govern negacionista de Jair Bolsonaro rema en direcció contrària a les solucions, i plou sobre mullat; els sectors més vulnerabilitzats de la societat ja eren els que més patien les polítiques d’extrema dreta del president elegit el 2018, i ara són també els qui més pateixen les conseqüències d’aquesta pandèmia.