Categories
Crònica

Proximitat social

El dijous passat, dia 18, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va convocar per primer cop a aturar un desnonament des de la declaració d’estat d’alarma per la pandèmia de la covid-19, al barri de Collblanc a l’Hospitalet. Avançant pel carrer Mas se sentia molt xivarri —micros, megàfons i càntics—, però això és habitual en les accions de la PAH. La sorpresa va ser arribar a la cantonada del carrer Llobregat, on viuen la Liliana i la seva família, i veure la gentada.

La Delia, que és de les veteranes de la PAH de Barcelona, comentava que feia molts anys que no veia un desnonament amb tanta gent. A diferència d’aquells anys després del 15-M quan els desnonaments eren punt de trobada de moltes indignacions, ara hi ha molts col·lectius a més de la PAH —llavors també n’hi havia alguns, xarxes de suport mutu i assemblees de barri— aturant desnonaments en diversos llocs alhora. El dijous en canvi, era el desnonament, i hi va anar gent de molts col·lectius en defensa de l’habitatge.

A mi també m’hi va portar el que tenia de significatiu el dia. Com que a primera hora del matí plovia, mentre pensava en com arribar caminant sota la pluja del Raval a Collblanc —amb això del virus evitem els transports col·lectius—, vaig pensar en el primer escrache, que va ser un dia significatiu per la PAH passat per aigua, però al final va sortir al sol.

Va sortir el sol i no van fer fora de casa la Liliana i la seva família. Van aplaçar el desnonament al setembre, i pel que deien, és molt més temps que els aplaçaments habituals a l’Hospitalet, que acostumen a ser d’una setmana per l’altra. Va ser un matí bonic. Una de les principals pors del moviment era que, sortint del confinament, la gent no estigués disposada a posar el cos per aturar els desnonaments com feia des de fa anys. No només hi segueixen estant disposada, sinó que en té moltes ganes.

Al vespre, però, la Sònia va fer un tuit amb les fotos que havia fet per eldiario.es i algú li responia que calia no oblidar les mascaretes. Les indicacions de la convocatòria eren clares: mascareta i distància. A l’hora de la veritat, la distància era difícil.

El 2 d’abril, en una conversa amb la Lucía Delgado per la revista Deriva, ens explicava com vivien el confinament des de la PAH de Barcelona, amb els grups de Telegram bullint: «Som humans, som passionals i ens agrada relacionar-nos, i és important. Nosaltres, a més, a les nostres assemblees som molt de tocar-nos, llavors imagina’t! Que no ens puguem tocar, això és una bogeria, i llavors hi ha un munt d’emoticones, de vídeos…». Seria possible aturar desnonaments, o encara més, seria possible la PAH, sense aquesta proximitat?

Setmanes més tard, vaig moderar una altra conversa virtual, en aquest cas organitzada per Energies Comunitàries amb algunes de les protagonistes de Retrats de la Barcelona comunitària. L’Amparo Iturriaga, de l’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes, estava molt enfadada perquè les acabaven d’informar que encara no podrien utilitzar els locals on fan els tallers de costura, cuina i bricolatge del projecte Més amb menys. Els tallers van néixer com una excusa per fer xarxa i salut al barri i són, diu l’Amparo, «projectes d’acompanyament, d’estar en contacte amb la gent», i reprendre’ls és fonamental perquè la gent recuperi l’autoestima.

«En els equipaments no només es fa gimnàstica o s’aprèn anglès, es fa molt més que això, és una qüestió de relacionar-nos, compartir, ajudar-nos, en definitiva, de no sentir-nos soles, de sentir que som importants per algú i ens tenen en compte, i haurem de batallar per això», diu l’Amparo. Justament la Delia, que davant l’èxit de convocatòria recordava desnonament d’anys enrere, em deia unes setmanes abans que «la cosa més bona que té la PAH és la proximitat, el valorar una persona com a tal, amb totes les seves coses, perquè som molt diferents».

Diu l’Amparo que passen coses molt estranyes quan pots anar a un bar, a la platja o a un centre comercial però no als tallers del Més amb menys. El Sindicat de Llogateres es planteja el mateix. Després d’una primera assemblea presencial —aquesta sí passada per aigua— a la plaça de Catalunya, ara es troben a Sant Antoni, però sota estricta vigilància policial.

El Nacho Quadras, de Ràdio Nikosia, deia en el debat d’Energies Comunitàries que el confinament el reafirma en la necessitat del contacte amb la gent i el poder fer el que coses que ens realitzin. «Molts de nosaltres emmalaltim perquè ens ha faltat això», assegura ell, que forma part d’aquesta associació formada per persones que viuen o han viscut amb un patiment mental. «Salut és trobar-se l’un amb l’altre i realitzar-se com a persona Això és salut».

Ara que es reivindica la importància de la distància física —i se’n diu distància social—, aturar el desnonament de la Liliana va ser una explosió de proximitat social. I no hem de negar la necessitat de protegir-nos i protegir la gent que ens envolta davant el virus, però no pot ser renunciant a aquesta proximitat. El repte, com em comenta la Brigitte Vasallo, que aquests dies treballa el tema, és «com recuperem la trobada física fent que sigui un espai de seguretat per tothom, que és un tema que sempre sobrevola, però especialment en aquests moments».

Deia el Nacho que aquesta pandèmia ha fet més evident com els valors del neoliberalisme i de l’individualisme són insostenibles. Però per construir un món millor, un món en què valgui la pena viure, només ho podrem fer des de la proximitat social. Amb molta gent aplegada en una cantonada de Collblanc perquè la Liliana i els seus fills no es quedin al carrer. Junta i amb l’alegria i l’energia de la Najat i la Malika, que no deixaven anar ni el micro ni el ritme, per cantar sobre allò que no s’entén: «gent sense casa, i cases sense gent».


P.D.: Buscant l’enllaç he vist que el Pere, amb un dels seus cartells en dinA4, és el protagonista d’una de les fotos que va fer la Carmen Secanella del primer escrache. Aquests dies està ingressat a l’espera d’una operació, però això no li impedeix seguir donant guerra amb un full de paper, i des del Lokal ens van informant sobre el seu estat de salut. Això, a distància, també és proximitat social.