Categories
Publicacions

Transformar amb la gent: Estratègies i experiències d’acció comunitària

A partir de la bona experiència de les II Jornades Internacionals d’Acció Comunitària em van demanar parlar amb algunes iniciatives que hi van participar per recollir experiències i estratègies que poguessin ser útils per pensar l’acció comunitària a Barcelona i arreu. Les experiències tant recollides a les jornades com a través d’entrevistes es poden consultar a la publicació Transformar amb la gent: Estratègies i experiències d’acció comunitària, que segueix l’esperit del llibre Retrats de la Barcelona comunitària.

El 9 i el 10 de maig del 2022 es van celebrar a Barcelona les II Jornades Internacionals d’Acció Comunitària, prenent el relleu de la primera edició celebrada el 2018. La trobada va ser un espai de posada en comú d’experiències locals, d’altres punts de Catalunya i de l’Estat, i internacionals, i a on buscar conjuntament respostes a les preguntes que acompanyen l’acció comunitària arreu.

Però més enllà de la pròpia trobada, el programa de les jornades és una mostra de les inquietuds que han estat presents en la construcció i la tasca del Servei d’Acció Comunitària de l’Ajuntament de Barcelona des de la seva creació el 2016. Els títols de les sessions les assenyalen: els equipaments de proximitat com a motors d’accions comunitàries, l’atenció social comunitària, com treballar plegades al territori, els aprenentatges des dels moviments socials, les acollides comunitàries en equipaments i serveis, els projectes d’acció comunitària de llarg recorregut, la participació comunitària i política davant el repte de millorar la qualitat democràtica, el jovent construint comunitat als barris després de la pandèmia, la construcció d’infraestructures comunitàries, la regeneració urbana de base comunitària o l’organització comunitària.

A partir del camí traçat del coneixement compartit en les jornades, aquest document, lluny de ser una relatoria, busca aprofundir en algunes de les qüestions que hi van aparèixer. Tant l’experiència del propi Servei d’Acció Comunitària com altres que van ser presents a les jornades, serveixen de base per explorar estratègies útils en quatre eixos: el repte de generar organització comunitària, l’aposta pels equipaments comunitaris, les possibilitats d’una política social comunitària i l’aterratge de les polítiques comunitàries en els territoris.

El document està disponible en català i en castellà:

Categories
Anàlisi Publicacions

Només ens en sortirem juntes

“De seguida se’ns va plantejar una necessitat bastant urgent, que teníem companys i companyes que es quedaven sense feina i necessitarien una col·laboració”. Així rememora Anna Moreno, activista pel dret a l’habitatge a la plataforma Raval Rebel, l’inici del confinament per la pandèmia de la Covid. “Com vam poder, vam començar a muntar una xarxa de suport mutu que aplegués gent del Raval i del Gòtic per cobrir les necessitats que el confinament no permetia resoldre, perquè parlem d’una població que no té una feina fixa, que en molts casos no tenen papers, i per tant ni tan sols podien anar a serveis socials a demanar aquesta ajuda”, critica. “Llavors ho vam haver de muntar entre les veïnes i els veïns que ràpidament vam trobar que aquí hi havia un forat que calia cobrir com fos”. La plataforma Vecines en Red repartia aliments dos cops per setmana, un al Gòtic i un al Raval, però la demanda era imparable. Moreno explica que el telèfon que van habilitar per la xarxa va arribar a rebre més de 100 trucades al dia.

A Ciutat Meridiana, Mirta Manzetti presideix l’associació La Indomable, que acompanya infants i famílies del barri, i amb l’inici del confinament va trobar fonamental el grup de WhatsApp compartit amb les famílies. “Hi vam estar donant informació, afecte, i preguntant quines eren les necessitats, i vam acabar fent un suport no només emocional, sinó també d’alimentació”, recorda. “Va començar a sortir la gent que no podia treballar, o que no tenia ingressos, o que estava en un procés de desnonament… van emergir coses que la gent no ens havia explicat abans per vergonya”.

Article sobre Memòries de la pandèmia escrit amb Jordi Mir Garcia a Nació Digital.

Categories
Publicacions

Eric Klinenberg: «Inventar la biblioteca en una societat com l’actual seria massa radical»

Eric Klinenberg a Barcelona. Foto: Miguel López Mallach.

L’estiu del 1995, Chicago (els EUA) va patir una onada de calor que va provocar moltes morts a la ciutat. Poc després, el sociòleg Eric Klinenberg (Chicago, 1970) va decidir esbrinar perquè hi havia hagut més morts en algunes zones que en altres de la ciutat. Les diferències de classe eren una explicació, però no l’única. Des de llavors, treballa al voltant d’allò que va trobar que havia servit per reduir les possibilitats de perdre la vida en aquella onada de calor: disposar de bones infraestructures socials. A Palacios del pueblo (Capitán Swing), explica per què aquestes infraestructures són fonamentals per construir una societat més igualitària.

Entrevista a Eric Klinenberg a la Directa.

Categories
Publicacions

Efraín Foglia i l’internet

Disponible a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Categories
Publicacions

Iñaki Garcia i les aliances

Disponible a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Categories
Publicacions

La PAH: Manual de uso

Després d’escriure Habitar la trinxera, que parlava en gran mesura dels moviments previs a la creació de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, tenia ganes de poder parlar una mica més de la pròpia plataforma i el seu funcionament. Aquesta idea va anar prenent forma fins que es va convertir en el projecte de La PAH: Manual de uso. Aprendizajes para la acción colectiva a partir de la lucha por el derecho a la vivienda, que hem presentat avui.

La Fundació Rosa Luxemburg ha fet possible aquest projecte, que em va permetre parlar amb una cinquantena d’activistes de diferents PAHs de l’Estat per intentar recollir alguns dels aprenentatges de 12 anys d’història de la plataforma i presentar-los de forma que puguin ser útils per qui vulgui apostar per l’acció col·lectiva.

El llibre es pot descarregar en castellà i en anglès al web de la Fundació Rosa Luxemburg. Us deixo a continuació el text de la introducció.

Aquí podeu veure l’acte de presentació del llibre a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, amb membres de diferents PAHs i d’altres col·lectius pel dret a l’habitatge de Barcelona:

El Pau Faus i la PAH de Barcelona van fer un vídeo que acompanya el llibre per parlar sobre com són les assemblees de benvinguda a la plataforma, un element que ajuda a entendre molt del funcionament de la PAH:

Podeu llegir la introducció a continuació:

Categories
Crònica Publicacions

El carrer dels Pescadors i el carrer de l’Emília

Hi ha gent que admires sense haver arribat a conèixer. Això passa sovint, perquè llegim el que van deixar escrit, o el que han escrit altres sobre aquestes persones, o mirem pel·lícules que ens parlen de la seva vida. A vegades, però, admirem persones que no hem conegut però que tampoc apareixen als llibres d’història ni tenen cap biopic. Les admirem perquè altres persones que coneixem ens han transmès el seu amor.

Jo, si m’emociono algun cop quan sento a parlar de l’Emília Llorca, que no vaig tenir la sort de conèixer, és sobretot per la Gala Pin, perquè sempre troba una ocasió per traslladar quina era la forma de fer política de l’Emília —i provar d’encomanar-la. Aquest dimecres, 14 d’abril, li han dedicat un carrer a l’Emília a la Barceloneta, que fa cantonada amb el carrer dels Pescadors, on va viure i va fer viure el barri. Aquí podeu veure l’acte.

Una de les ocasions en què més me’n va parlar la Gala va ser quan la vaig entrevistar per escriure Habitar la trinxera, i ho vaig recollir en un capítol titulat justament amb un lema de l’Emília: “El barri s’ha de defensar”. La Gala parla de la importància de les relacions teixides entre generacions, entre diferents tradicions i bagatges polítics, i des de la generositat. A la inauguració del carrer ha recordat que l’Emília deia que calia ajudar a tothom perquè “un vecino es un vecino; no hay que juzgar”.

A continuació trobareu el fragment del llibre en què es parla d’aquestes relacions teixides al voltant del carrer dels Pescadors, amb l’energia de l’Emília Llorca. Les declaracions de l’Emília que vaig recollir al llibre provenen d’una publicació d’homenatge que van fer el 2010 la Mª del Pino Suárez Ruiz i la Lía Rojas Marcos i que podeu trobar aquí.

Fragment d’Habitar la trinxera:

Pescadors

29 de setembre del 1990 És el dia de Sant Miquel, patró del barri de la Barceloneta, i s’hi celebra la Festa Major. El carrer dels Pescadors ha decidit recuperar la tradició i engalanar-se. Ho fa, sobretot, gràcies a l’impuls d’una de les veïnes, l’Emília Llorca, que comença a moure els fils i enredar les senyores del carrer on havia nascut i vivia. La Barceloneta és un barri popular, de famílies obreres i pescadores, i hi predominen els anomenats «quarts de casa».

Al segle XIX la industrialització va portar moltes famílies a Barcelona, i els propietaris de les cases unifamiliars del barri van veure una oportunitat si les dividien en quatre per fer-hi cabre quatre famílies on abans en vivia una. El resultat van ser pisos d’entre 28 i 35 m2 compartits per famílies senceres. En un barri així, es fa inevitable fer vida al carrer, i això ho dinamitzaven les dones del carrer dels Pescadors. Amb la creació de la comissió de festes van començar a estar tot el dia fent activitats al carrer: quan no era per preparar la festa, era per finançar-la, venent loteria o un pastís els diumenges.

«La festa no és protagonisme, és molta feina voluntària. Ens passem el dia bruts, pelant patates, parant taules, pendents de la llum, del so…, però com que t’agrada fer-ho, no importa, és el que busques», assegurava l’Emília en una entrevista el 2009, pocs mesos abans de perdre la vida en un accident de cotxe. Les impulsores de la festa s’enfundaven un davantal, que era la marca de la casa, i s’encarregaven que tot funcionés. En els primers anys hi havia tanta implicació que els veïns aprofitaven la festa per repintar les façanes de tot el carrer.

Categories
Publicacions

Nkosikhona Swartbooi: «La ciutat es preocupa que la gent arribi d’hora a la feina, però no de quan arribaran a casa»

Nkosikhona Swartbooi | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

Tot i que hagin passat vint-i-set anys de la instauració de la democràcia, bona part de la població de Sud-àfrica encara viu les conseqüències de l’apartheid, i l’accés a l’habitatge i el dret a la ciutat són un dels terrenys en què això és més evident. Nkosikhona Swartbooi, activista i dinamitzador comunitari, lluita contra el llegat espacial de l’apartheid a Ciutat del Cap, perquè encara avui veu que el color de pell de la gent és més fosc com més s’allunya del centre de la ciutat. Per això va ser un dels impulsors de Reclaim the City (RTC), un moviment que treballa per deixar enrere la segregació i respondre als problemes d’accés a l’habitatge de la població més pobra. Aquesta conversa comença al final del 2019, en una trobada del projecte Organising Cities, i continua en videotrucades a l’inici del 2021, mentre treballa amb la seva comunitat per resoldre els problemes derivats de la pandèmia de la COVID-19.

Entrevista a Nkosikhona Swaartboi al blog del CCCB Lab.

Categories
Publicacions

Tonatiuh López: «El error de los museos es querer crear un público; la vida ya está creada, hazte cargo de ella»

Tonatiuh López | Il·lustració de José Antonio Soria | CC-BY

Ecatepec de Morelos, a tan solo veinte minutos de la Ciudad de México, es el municipio más grande del país y también el más inseguro; tiene el récord de feminicidios y está declarado zona de catástrofe ambiental. «Es un municipio que algunos periodistas describen como el peor lugar para nacer, pero también es el lugar donde muchos nacemos», señala el historiador del arte Tonatiuh López. Es una de las personas que hace funcionar el Museo Arte Contemporáneo Ecatepec (MArCE), un museo sin paredes, un proyecto comunitario que actúa a través del arte para poder generar cambios y un impacto en la comunidad.

Entrevista a Tonatiuh López en el blog de CCCB Lab.

Categories
Crònica

Proximitat social

El dijous passat, dia 18, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va convocar per primer cop a aturar un desnonament des de la declaració d’estat d’alarma per la pandèmia de la covid-19, al barri de Collblanc a l’Hospitalet. Avançant pel carrer Mas se sentia molt xivarri —micros, megàfons i càntics—, però això és habitual en les accions de la PAH. La sorpresa va ser arribar a la cantonada del carrer Llobregat, on viuen la Liliana i la seva família, i veure la gentada.

La Delia, que és de les veteranes de la PAH de Barcelona, comentava que feia molts anys que no veia un desnonament amb tanta gent. A diferència d’aquells anys després del 15-M quan els desnonaments eren punt de trobada de moltes indignacions, ara hi ha molts col·lectius a més de la PAH —llavors també n’hi havia alguns, xarxes de suport mutu i assemblees de barri— aturant desnonaments en diversos llocs alhora. El dijous en canvi, era el desnonament, i hi va anar gent de molts col·lectius en defensa de l’habitatge.

A mi també m’hi va portar el que tenia de significatiu el dia. Com que a primera hora del matí plovia, mentre pensava en com arribar caminant sota la pluja del Raval a Collblanc —amb això del virus evitem els transports col·lectius—, vaig pensar en el primer escrache, que va ser un dia significatiu per la PAH passat per aigua, però al final va sortir al sol.

Va sortir el sol i no van fer fora de casa la Liliana i la seva família. Van aplaçar el desnonament al setembre, i pel que deien, és molt més temps que els aplaçaments habituals a l’Hospitalet, que acostumen a ser d’una setmana per l’altra. Va ser un matí bonic. Una de les principals pors del moviment era que, sortint del confinament, la gent no estigués disposada a posar el cos per aturar els desnonaments com feia des de fa anys. No només hi segueixen estant disposada, sinó que en té moltes ganes.

Al vespre, però, la Sònia va fer un tuit amb les fotos que havia fet per eldiario.es i algú li responia que calia no oblidar les mascaretes. Les indicacions de la convocatòria eren clares: mascareta i distància. A l’hora de la veritat, la distància era difícil.

El 2 d’abril, en una conversa amb la Lucía Delgado per la revista Deriva, ens explicava com vivien el confinament des de la PAH de Barcelona, amb els grups de Telegram bullint: «Som humans, som passionals i ens agrada relacionar-nos, i és important. Nosaltres, a més, a les nostres assemblees som molt de tocar-nos, llavors imagina’t! Que no ens puguem tocar, això és una bogeria, i llavors hi ha un munt d’emoticones, de vídeos…». Seria possible aturar desnonaments, o encara més, seria possible la PAH, sense aquesta proximitat?

Setmanes més tard, vaig moderar una altra conversa virtual, en aquest cas organitzada per Energies Comunitàries amb algunes de les protagonistes de Retrats de la Barcelona comunitària. L’Amparo Iturriaga, de l’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes, estava molt enfadada perquè les acabaven d’informar que encara no podrien utilitzar els locals on fan els tallers de costura, cuina i bricolatge del projecte Més amb menys. Els tallers van néixer com una excusa per fer xarxa i salut al barri i són, diu l’Amparo, «projectes d’acompanyament, d’estar en contacte amb la gent», i reprendre’ls és fonamental perquè la gent recuperi l’autoestima.

«En els equipaments no només es fa gimnàstica o s’aprèn anglès, es fa molt més que això, és una qüestió de relacionar-nos, compartir, ajudar-nos, en definitiva, de no sentir-nos soles, de sentir que som importants per algú i ens tenen en compte, i haurem de batallar per això», diu l’Amparo. Justament la Delia, que davant l’èxit de convocatòria recordava desnonament d’anys enrere, em deia unes setmanes abans que «la cosa més bona que té la PAH és la proximitat, el valorar una persona com a tal, amb totes les seves coses, perquè som molt diferents».

Diu l’Amparo que passen coses molt estranyes quan pots anar a un bar, a la platja o a un centre comercial però no als tallers del Més amb menys. El Sindicat de Llogateres es planteja el mateix. Després d’una primera assemblea presencial —aquesta sí passada per aigua— a la plaça de Catalunya, ara es troben a Sant Antoni, però sota estricta vigilància policial.

El Nacho Quadras, de Ràdio Nikosia, deia en el debat d’Energies Comunitàries que el confinament el reafirma en la necessitat del contacte amb la gent i el poder fer el que coses que ens realitzin. «Molts de nosaltres emmalaltim perquè ens ha faltat això», assegura ell, que forma part d’aquesta associació formada per persones que viuen o han viscut amb un patiment mental. «Salut és trobar-se l’un amb l’altre i realitzar-se com a persona Això és salut».

Ara que es reivindica la importància de la distància física —i se’n diu distància social—, aturar el desnonament de la Liliana va ser una explosió de proximitat social. I no hem de negar la necessitat de protegir-nos i protegir la gent que ens envolta davant el virus, però no pot ser renunciant a aquesta proximitat. El repte, com em comenta la Brigitte Vasallo, que aquests dies treballa el tema, és «com recuperem la trobada física fent que sigui un espai de seguretat per tothom, que és un tema que sempre sobrevola, però especialment en aquests moments».

Deia el Nacho que aquesta pandèmia ha fet més evident com els valors del neoliberalisme i de l’individualisme són insostenibles. Però per construir un món millor, un món en què valgui la pena viure, només ho podrem fer des de la proximitat social. Amb molta gent aplegada en una cantonada de Collblanc perquè la Liliana i els seus fills no es quedin al carrer. Junta i amb l’alegria i l’energia de la Najat i la Malika, que no deixaven anar ni el micro ni el ritme, per cantar sobre allò que no s’entén: «gent sense casa, i cases sense gent».


P.D.: Buscant l’enllaç he vist que el Pere, amb un dels seus cartells en dinA4, és el protagonista d’una de les fotos que va fer la Carmen Secanella del primer escrache. Aquests dies està ingressat a l’espera d’una operació, però això no li impedeix seguir donant guerra amb un full de paper, i des del Lokal ens van informant sobre el seu estat de salut. Això, a distància, també és proximitat social.