Categories
Anàlisi

La Buenos Aires: El que importa no és de qui són les parets

El març del 2019 un grup de veïns i veïnes de Vallvidrera van ocupar la casa Buenos Aires, un edifici propietat d’una congregació religiosa, els Pares Paüls, que portava set anys vuit i pel qual s’estava negociant amb un fons d’inversió per la creació d’un hotel. En un barri com aquest, en què el veïnat compta amb molt pocs espais de trobada, la casa ocupada ha esdevingut un motor per la vida comunitària al barri.

La setmana passada l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la seva intenció d’expropiar la casa per fer-hi un equipament per gent gran, pisos dotacionals. Això pot respondre al problema de l’elitització del barri i a la preservació del patrimoni, però per si sol no garanteix la continuïtat del projecte comunitari que s’hi ha estat fent durant l’últim any. Que l’edifici passi a ser de titularitat pública i es converteixi en un equipament en principi el posa a servei del barri, però no garanteix que segueixi fent una funció comunitària.

Aquesta situació planteja una disjuntiva en què s’han trobat moltes iniciatives socials quan entren en contacte amb l’administració: la disjuntiva entre allò comú o comunitari i allò públic, o com a mínim si entenem allò públic com allò que pertany a l’administració.

Justament a l’Ajuntament de Barcelona hi ha gent plantejant que allò públic no és només allò que pertany a l’administració, de titularitat pública, sinó que és allò comú. En aquesta línia, fa tres anys l’Ajuntament va encarregar un marc conceptual sobre els comuns urbans a les cooperatives La Hidra, Ekona i Col·lectiu Ronda, i allà definien els béns comuns com una relació social en tres eixos: comunitats organitzades entorn de recursos compartits (en el cas de la Buenos Aires, un edifici) segons formes democràtiques de governança.

D’entrada cal dir que un recurs compartit no té res a veure amb ser-ne propietari. En aquest cas s’ha accedit a aquest recurs a través de l’ocupació, i per això mateix segueixen pendents d’una ordre de desallotjament. Però el cas és que a través d’aquest procés s’ha convertit la casa en un bé comú i en un espai de dinamització comunitària.

El que explica la gent de la casa és que justament a Vallvidrera els espais de trobada són un recurs molt escàs, que fins i tot falten bancs on poder-te apalancar una tarda quan surts de l’institut si ets un adolescent. Quan obres un espai com aquest, es generen coses inesperades, com per exemple que els i les joves del barri s’hi comencen a trobar perquè sí, perquè és un espai on poden passar l’estona tranquils, i d’aquesta relació n’acabi sortint un casal de joves que enriqueix la vida social de Vallvidrera.

Però això no només passa en una casa ocupada. Quan van inaugurar la biblioteca de la Trinitat Vella-José Barbero, per exemple, es va omplir de joves, no perquè hi anessin a llegir, sinó per passar l’estona, perquè no disposaven d’altres espais al barri. En el cas d’una biblioteca, que hi anessin joves a passar l’estona va ser disruptiu —i a més fins i tot deien que anaven «a liar-la»—, però en comptes de fer-los fora i imposar el silenci que s’espera d’una biblioteca van intentar generar aliances, que es van convertir en tallers de rap i de twerking però també de poesia.

Al llibre Gestió comunitària i transformació social, Oriol Barba i Anna Subirats plantegen que el que és important no és de qui són les parets, sinó què s’hi fa. En el cas de la Buenos Aires, quan s’hagi expropiat, les parets —l’edifici— seran de l’administració, i per tant es pot seguir considerant un recurs compartit. Però si pensem en els tres criteris per definir un bé comú i l’important és seguir garantint els altres dos: que hi hagi una comunitat organitzada i una democràcia interna.

Difícilment algú posarà en dubte la necessitat d’equipaments residencials per la gent gran, i més després de l’horror que hem vist durant aquesta pandèmia, però estem acostumats a què les residències —o els pisos assistits, que seria aquest cas— siguin espais més aviat tancats. El repte serà mantenir la vitalitat que ha tingut la casa com a dinamitzadora del barri en aquest any i escaig.

Acollir-hi gent gran no vol dir que s’hagi de tancar a la comunitat, sinó que potser és una oportunitat per pensar models més permeables. Igual que una biblioteca pot ser un motor comunitari, també ho podria ser un equipament per la gent gran. Seria enriquidor per tothom que hi poguessin conviure el casal de joves, la cooperativa d’alimentació ecològica o el grup de pilates. Aquest serà el repte després de l’expropiació, que també és un procés llarg. Mentrestant la gent que ha obert la casa intentarà seguir resistint i creant comunitat com fins davant l’amenaça de desallotjament.


Si us interessa la qüestió dels espais, la seva gestió i l’acció comunitària, hi ha molta gent a Barcelona que hi pensa. Vaig aprendre molt d’elles escrivint Retrats de la Barcelona comunitària i en el capítol «El problema de les parets» trobareu algunes de les seves reflexions i experiències. Es pot descarregar gratuïtament aquí.

Aquest post és fruit d’uns apunts per una intervenció al programa Planta baixa de TV3. Es pot recuperar aquí a partir de 1:40:00.